El Periódico

SUÏCIDIS AL TRANSPORT PÚBLIC

Eva Arderius

Periodista

Un botó per a l'esperança al metro

@evaarde

És urgent fer campanyes de sensibilització com es fa amb els accidents de trànsit o la violència de gènere

Les estacions de la ciutat canadenca de Toronto tenen un botó blau per atendre els que pensen a suïcidar-se

Un botó per a l'esperança al metro

Dimarts, 4 d'abril del 2017 - 17:26 CEST

Metro de Barcelona. Línia tallada. Una veu anònima anuncia una incidència per una causa aliena a la companyia. Entre els usuaris, resignació (en el millor dels casos) o mal humor i insults (en el pitjor). El comboi queda aturat una estona. Entre 80 i 100 vegades l’any la causa de la incidència és un suïcidi. Però no són dades oficials (no en donen). Són dades dels sindicats del Metro de Barcelona.

Suïcidi. Un paraula que costa de dir. ¿Com reaccionarien els usuaris del metro si la mateixa veu anònima que els avisa d’una incidència digués que la causa és un suïcidi?

Fins ara ens hem escudat en l’efecte contagi, també els mitjans de comunicació. Però alguns experts diuen que no té sentit silenciar la primera causa de mort no natural entre les persones de 15 a 45 anys. Segons dades del departament de Salut, a Catalunya moren cada any prop de 500 persones per suïcidi.

És urgent fer campanyes de sensibilització.

És una opinió que defensen veus tan autoritzades com la del director del servei de psiquiatria de l’Hospital de Mar, Víctor Pérez-Solà, que proposa que de la mateixa manera que es fan campanyes de sensibilització dels accidents de trànsit o de la violència de gènere caldria fer-ne també del suïcidi. A 'La sombra del Ombú', un llibre que parla obertament del suïcidi, el seu autor, Cristian Segura, ho té clar: «com més en parlem, més fàcil serà captar els senyals d’auxili que deixa el suïcida».

N’hem de parlar, doncs. Ho agrairien també unes altres víctimes col·laterals, els conductors de metro, com el Javier. La mala sort ha fet que hagi patit 8 suïcidis des de la cabina del tren. No ha pogut més, ha hagut de deixar la feina que havia somiat des que era petit. Voler frenar i no ser-hi a temps és un sentiment difícil de superar.

Testimonis com aquest qüestionen més la posició de l’empresa que gestiona el metro de Barcelona. TMB prefereix no informar-ne, tot i que sap l’impacte emocional que provoca en els seus treballadors. Té un servei d’atenció psicològica per a ells les 24 hores, els 365 dies de l’any. Però no n’hi ha prou, TMB es queda enrere. Renfe distingeix entre atropellaments i suïcidis, i als Estats Units i el Regne Unit van encara més enllà. No amaguen què hi passa a les seves andanes. S’han arremangat, han decidit afrontar la situació amb campanyes de sensibilització i formació als treballadors. A Toronto, al metro, les cabines de les andanes tenen un botó blau per dissuadir els que pensen a suïcidar-se. Abans de la mort, prémer un boto per a l’esperança. Són iniciatives que podrien canviar el destí de moltes persones. Cecília Borràs, la presidenta de l'única associació d’Espanya que tracta el suïcidi, hi està d’acord. El seu fill, de 19 anys, va decidir acabar amb la seva vida al metro de Barcelona.

Pot passar sota terra, a la foscor d’una estació o en un paratge aïllat d’una línia ferroviària. Ho podem silenciar, dir-li incidència i podem mirar cap a una altra banda. Però potser tocaria escoltar psiquiatres, familiars i persones que han abraçat la vida en el darrer moment. Cal parlar-ne. Obertament. I un bon lloc per començar seria al transport públic. Per la Cecília. Pel Javier.

El central ha hablado del polémico cántico de Carvajal a su llegada a Barcelona después de su viaje relámpago a Italia