elPeriódico.cat

J. M. Fonalleras Escriptor i periodista

Costa dir adéu a una persona a qui coneixes de fa quasi 30 anys. Tots dos vam quedar finalistes del premi de narrativa curta Just Manuel Casero que organitza la 22 de Girona. Era l'any 1982 i des d'aleshores hem compartit xerrades, presentacions, jurats, sopars, signatures de llibres, taules rodones i unes quantes converses. Ahir al matí, quan vaig saber que Miquel Pairolí era mort, vaig pensar en els nois que vam ser i en els seus llibres, que són, encara que sigui un tòpic, el llegat que no es marcirà. Ni tampoc la seva sobrietat, la seva manera de contemplar el món. El seu blog es titula L'Alzina persevera, que és tota una declaració d'intencions, una poètica. En el seu últim article, ell, escriptor que va esdevenir també periodista, parlava de la cuina de l'escriptura: «Els columnistes tenim les nostres receptes i cadascú elabora l'arròs a la seva manera». Els ingredients de Pairolí eren «el sentit crític, la reflexió, la memòria i una mica de voluntat d'estil», per lluitar contra els poders, «que ens volen dòcils, emotius i oblidadissos». Era un gran article, aquesta última peça d'en Miquel per a El Punt. En la línia insubornable de tants anys de veure el món i de reflectir-lo en una columna. Avui s'ha de dir ben alt: Pairolí és un prosista de categoria, una veu inconfusible. Un amic que ens ha deixat i a qui reto homenatge en el mateix format que ell tant estimava.

Més informació

• Viure millor

• Tags: Opinió

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 6 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 07 de juliol de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)