elPeriódico.cat

Gemma Tramullas Periodista

Rere la seva veuassa impetuosa s'entreveu «un home molt bo». Així el descriu la Cinta, la seva dona, la persona que més va patir el pas per la política de l'Antonio. Ella, que s'havia enamorat del noi ben plantat que cantava i tocava el trombó al Club de Swing d'Ascó, es va veure casada, a finals dels anys 70, amb un regidor antinuclear. La família va aguantar la tremenda pressió fins al 1985, quan l'Antonio, la Cinta i els seus fills van abandonar la Ribera d'Ebre i es van instal·lar al Maresme. La Cinta va tenir una llarga depressió, però ara somriu quan escolta el seu marit relatar aquells anys amb passió.

Antonio Ribes. JOSEP GARCIA

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 80 de la secció de Contraportada de l'edició impresa del dia 28 de setembre de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

-El 1979 el seu grup va guanyar les municipals a Ascó amb cinc regidors. Cap era polític professional.

-Naltros no vam cobrar mai durant els vuit anys que vam estar a l'ajuntament, la meitat a l'oposició. Cada un tenia la seva feina. L'alcalde, Joan Carranza, era sastre, i jo era electricista, tenia un camió i també feia de recader.

-I tot i així van paralitzar un any i mig la posada en marxa de la nuclear.

-Naltros teníem la raó i sempre anàvem amb la llei a la mà. La nuclear i lo Govern mos tenien pànic, perquè cada vegada que passaven per sobre nostre sortia als mitjans. Carranza sortia molt per la tele i Josep Gonell, d'EL PERIÓDICO, n'escrivia alguna cosa cada setmana.

-Joan Carranza va passar a la història com l'alcalde antinuclear, però vostè es va quedar més a l'ombra.

-Jo anava a totes les reunions però no parlava. Era el nostre sistema, perquè Carranza era el que més en sabia. La meva feina era prendre apunts de tot. Era molt meticulós i a casa ho passava tot en net.

-¿I no li tremolaven les cames quan es reunien amb Tarradellas, ministres i altres alts càrrecs?

-No, m'hi vaig acostumar. Un dia es va presentar Jordi Pujol a l'ajuntament. Vam seure en cercle i amb la seva xerrameca mos anava rentant el cervell: «Hòmens, hòmens -deia-. La situació que teniu aquí no és la correcta i l'hauríem de posar en ordre, perquè això no és tan dolent com valtros creieu». Com que l'alcalde no deia res, jo em vaig aixecar i, ensenyant-li les mans, li vaig dir: «Miri, senyor president, aquestes són les meues mans, mans de treballar, tinc dona i dos fills, i que vostè vingui ara a dir-nos que això és bo... ¡Ja n'hi ha prou! ¿Per què no ve a passar les vacances a la nuclear? El convido amb totes les despeses pagades».

-Ja veig que no es tallava gens.

-Abans d'entrar en un despatx, Carranza sempre em deia: «Antonio, ¡espavila't! D'home a home va zero. Per molt càrrec que tinguin, naltros tenim la raó».

-Com a Associació de Veïns van perdre les eleccions el 1983 i la central es va posar en marxa. ¿Què hauria passat si arriben a guanyar?

-Mos haurien pelat.

-Ho diu molt segur.

-Va arribar un moment que no els dèiem a on anàvem ni a les nostres dones. Si teníem una reunió a Madrid, els dèiem que anàvem a Barcelona. A vegades em pregunten com pot ser que passessin aquelles coses... Doncs ho tinc tot escrit, totes les proves, documents oficials, segellats i firmats.

-El seu llibre Memòries d'un regidor de l'Ajuntament d'Ascó (Viena, 2008) és imprescindible, però tot just se'n van vendre 450 còpies. ¿Com el va publicar?

-Ho tenia tot escrit a mà en dues llibretes grans d'espiral, cada fulla escrita per les dues cares. Ho vaig passar a màquina en un vell ordinador i el vaig enviar a l'Arxiu de la Memòria Popular de la Roca del Vallès.

-I va guanyar el premi Romà Planas i Miró. ¿Què li van dir a Ascó?

-¿No ho sap? No me'l van deixar presentar. L'editorial ja tenia impresos els cartells amb el dia, l'hora i el lloc de la presentació i l'alcalde es va fer enrere. Allò em va doldre.

-¿Per què es va fer enrere l'alcalde?

-¡La nuclear! Allà mana la nuclear.

-¿30 anys després i encara els fa por? Doncs si que és perillós vostè.

-¡Jo no sóc perillós, només discrepo! ¿No hi ha ningú allà que discrepi del que passa? Les persones han de tenir amor propi i valorar el que està bé i el que no. Naltros, al poble ja només hi anem un parell d'hores per Tots Sants.

-Digui'm una cosa. Els podien haver comprat per molts diners. ¿Per què no ho van fer?

-¡No! No ens podíem vendre.

-¿Per què no?

-Perquè mos haurien penjat los del poble.