El Periódico

Dues mirades

JM Fonalleras

Josep Maria Fonalleras

Escriptor

Agradar massa

@fonalleras

Dilluns, 30 de maig del 2016

Albert Serra ha triomfat a Canes. No ha guanyat cap premi (no participava en la secció oficial), però ha rebut crítiques extraordinàries. Molts han qualificat La mort de Lluís XIV com una obra mestra, «deutora del cinema dels orígens», com diuen a ARTE, «del qual n'extreu la bellesa, la profunditat i la sensualitat». També pensen igual a Libération: «És una pel·lícula que no és només majestuosa, grandiosa, astral o sobirana. És molt més que tot això». Aquell Serra que s'havia caracteritzat per uns desenvolupaments lents, per una parsimònia freda, per un combat exhaustiu contra l'espectador acostumat a l'acció trepidant, aquell Serra que anava en contra de la norma i que esdevenia geni perquè ell mateix es qualificava així, aconsegueix ara, pel que sembla, a més a més del reconeixement intel·lectual que ja tenia, un accés al gran públic.

Misteris de l'art. La mort de Lluís XIV abandona el minimalisme (per a alguns exasperant) dels primers films i s'endinsa en una reconstrucció barroca (i històrica) que no deixa de banda ni la lentitud ni la repetició, ni la filigrana de l'estil. El misteri és que pot arribar a ser una pel·lícula d'èxit. Preguntat per aquest «perill», Serra ha dit: «No és que em preocupi que tingui èxit comercial i que agradi a molta gent; és que aleshores sé que és dolenta». És un mal símptoma que agradi a la gent normal. Si agrada massa, l'art és mediocre. Albert Serra en estat pur.

Su primer agente, Horacio Gaggioli, revela que su llegada al Barça solo se debió a "las circunstancias de la vida"