Joaquim Coll Historiador

Que ningú s'espanti, no estic sota els efectes d'un excés etílic. No proposo un acord entre socialistes i populars per governar res. Per començar, perquè no sumen majoria enlloc. I perquè, encara que fos així, seria improbable tant per raons ideològiques com programàtiques. Ara bé, hi ha un aspecte crucial per als catalans en el qual és urgent que hi hagi un diàleg fructífer entre el PSC i el PPC: el finançament autonòmic. No hi veig cap raó en contra, si bé sóc conscient que la sola formulació d'aquesta hipòtesi constitueix per a molts una provocació.

FRANCINA CORTÉS

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 8 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 21 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

Però vejam, ¿té algun sentit que els referents catalans de les forces polítiques espanyoles majoritàries es girin d'esquena a aquesta qüestió? ¿Mantenen punts de vista tan allunyats com perquè no sigui possible arribar a un acord? Crec que no. És més, en les actuals circumstàncies resulta sorprenent que això no passi, cosa que tan sols és atribuïble a unes inèrcies que impedeixen explorar altres vies. En un moment en què CiU planteja obertament l'anomenada «transició nacional» cap a la independència, en el recorregut de la qual situa l'èxit del confús pacte fiscal com a primera estació, em pregunto: ¿per què no parlen socialistes i populars? És cert que els separen moltes coses. La primera, que el PSC és catalanista, mentre que el PP és una força històricament refractària a aquesta tradició. La segona, que pesen encara molts enfrontaments recents: el crispat procés de reforma estatutària i el recurs d'inconstitucionalitat interposat pels populars. Però en política els temps van molt de pressa. I si Artur Mas, que al seu dia va anar al notari, ha normalitzat el PP i li ha facilitat l'accés a les alcaldies de Badalona o Castelldefels i li ha donat la meitat del poder a la Diputació de Barcelona, la pregunta és: ¿pot el PSC, sense ser qualificat d'antipatriota, emprendre un diàleg sobre finançament amb el PPC? ¿I sobre quines bases?

Doncs bé, la base d'aquest diàleg és l'Estatut, que ara el PP accepta després de la sentència del Tribunal Constitucional i on apareixen unes disposicions en matèria de finançament que, en gran part, van ser recollides en el model firmat el 2009. Però el que és interessant, justament, és que l'Estatut va més enllà i permet que la fórmula de la coresponsabilitat fiscal entre l'Estat i la Generalitat faci un nou salt l'any que ve, que és quan toca revisar la LOFCA.

Em sembla que hi ha dos aspectes que permetrien a socialistes i populars arribar a un acord bàsic, ampliable a altres grups autonomistes o federalistes, com són ICV-EUiA i Ciutadans. D'una banda, l'Estatut parla de la creació d'un consorci tributari entre les dues administracions per compartir la gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció de tots els impostos a Catalunya. Una de les possibles virtuts d'aquest consorci és que permetria millorar el sistema d'avançaments, on hi ha els polèmics 1.450 milions d'euros del Fons de Competitivitat, o reduir l'impacte de les futures compensacions per un excés de valoració (motiu pel qual la Generalitat deu ara a l'Estat gairebé 800 milions). La seva creació milloraria la coresponsabilitat i la suficiència fiscal, i evitaria el trist espectacle de la deslleialtat institucional. D'altra banda, el PSC i el PPC comparteixen l'afirmació que Catalunya necessita més recursos i que és de justícia que es reconegui l'esforç fiscal dels catalans. En aquest sentit, la revisió de la LOF-CA hauria d'anar orientada a fer que Catalunya, en paraules del diputat popular Enric Millo, conservi la mateixa posició relativa anterior a les aportacions econòmiques de solidaritat amb la resta d'Espanya. Una afirmació que també ha estat reiterada per la socialista Rocío Martínez-Sampere. Solidaritat però respectant l'ordinalitat, aquest és el camí.

Però és que, a més d'aquestes coincidències, les dues forces discrepen de la proposta política de CiU. Els nacionalistes creuen possible que, sense sortir de la LOFCA, Catalunya se separi del règim comú aconseguint un model semblant al concert econòmic, proposta que, la veritat, voreja l'il·lusionisme jurídic. D'entrada, perquè queda fora del que diu l'Estatut i, probablement, és anticonstitucional. A sobre, les possibilitats que políticament prosperi són nul·les. Per tant, el més sensat és apostar per una nova millora del model actual, que no és poca cosa tenint en compte que des del 2009 Catalunya està ja per sobre de la mitjana en finançament.

Crec que al PP català li interessa anar a Madrid amb una proposta pròpia, que s'adeqüi al que diu l'Estatut. I al PSC li convé trencar el ping-pong entre CiU i PP, que en aquesta qüestió pot acabar en un fatal descarrilament. El 2013, doncs, hi ha tres escenaris possibles: l'immobilisme, la frustració o el pacte. Els dos primers es retroalimenten. Ara bé, l'alternativa al salt en el buit que ens proposa CiU no pot ser quedar-nos substancialment com estem, sinó aconseguir que el model autonòmic avanci una altra vegada cap a una coresponsabilitat fiscal d'inspiració federal (encara que alguns no en voldran dir mai així).

Historiador.