El Periódico

EDITORIAL

Polítics, càncer i tabús socials

 L'opinió del diari s'expressa només als editorials.  Els articles exposen posicions personals. 

Dimarts, 22 de febrer del 2011

L'anunci fet per Esperanza Aguirre dient que pateix un càncer de mama que l'apartarà durant unes setmanes de les seves responsabilitats al capdavant de la Comunitat de Madrid inclou la dirigent del PP en el gairebé 12% de dones espanyoles que han patit o patiran aquesta malaltia, el tumor més freqüent en la població femenina. Estadísticament, doncs, no és un fet rellevant, però sí que ho és la celeritat amb què Aguirre ha donat a conèixer el seu mal i, sobretot, la normalitat amb què ho ha fet, perquè no sempre la transparència ha estat l'actitud dels governants amb problemes de salut importants.

Històricament, el poder ha considerat que admetre una malaltia física greu el debilitava davant els administrats. I si bé aquesta lògica podia tenir sentit en societats tancades i autoritàries, no és així en països moderns i democràtics com l'Espanya actual, on ningú ni pot ni s'ha de considerar imprescindible i on la governació segueix el seu curs encara que un dirigent hagi d'interrompre la seva activitat per un problema de salut.

El que, en qualsevol cas, és exigible als polítics en aquesta circumstància és responsabilitat i honradesa per no prendre iniciatives -per exemple, concórrer a unes eleccions- sense les mínimes garanties que els problemes de salut no els impediran complir correctament les seves funcions. No sembla que sigui el cas d'Aguirre, que manté la seva candidatura a revalidar el càrrec el pròxim 22 de maig. Queda en mans de cadascú revelar o no una malaltia que no afecta la correcta execució del càrrec, ja que en aquest cas el dret a la intimitat pesa tant o més que la informació de la ciutadania. Però sempre sembla millor la claredat, tot i que sigui per fer callar especulacions: va ser el que va fer Josep Antoni Duran Lleida el 2008 al revelar que tenia un tumor pulmonar.

A part d'això, actituds com les citades o la de Pasqual Maragall

amb l'Alzheimer contribueixen a fer que els ciutadans corrents trenquin tabús a l'afrontar una malaltia greu i acceptin dir les coses pel seu nom. Un càncer no serà menys greu pel fet de no dir-ne així. Més aviat al contrari: metges i psicòlegs recomanen no fer servir subterfugis. Encarar la realitat és un símptoma de bona salut col·lectiva.

El +

Piqué insistió en su deseo de ser presidente del Barcelona, aunque no lo ve "a corto plazo"