elPeriódico.com

Manel Esteller

Vaig escriure el meu primer article científic als 17 anys. Va sortir publicat a la revista Ciència que fèiem al meu institut, el Llor de Sant Boi de Llobregat, inspirats per un inquiet professor de químiques, en Jordi Carvajal. La publicació va ser premiada dos anys seguits per la Comissió Interdepartamental per la Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT) per fomentar l'esperit científic entre la joventut, una excel·lent iniciativa de la Generalitat de Catalunya que es manté quasi 25 anys després. L'article es titulava El Càncer. L'he retrobat en una visita a la vella casa familiar i m'he adonat de com ha canviat el coneixement d'aquesta malaltia, però també de tot el que ens queda per fer. Aquestes dues darreres dècades han vist l'obtenció dels primers genomes complerts dels tumors humans i l'aparició de fàrmacs específics contra les mutacions que contribueixen al seu desenvolupament. Hem vist com la supervivència del càncer de mama passava de ser quasi nul·la a incrementar-se radicalment. Les mateixes fites hem assolit amb les leucèmies infantils. Però no hem aconseguit millorar significativament el pronòstic del tumor de cervell (glioma) o del càncer de pàncrees. Els avenços han estat també clau en salut pública, com la vacuna contra la hepatitis B contra certs tumors de fetge i els programes de detecció precoç del càncer de mama i coll d'úter.

NUALART

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 8 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 05 de febrer de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

Sí, ja sé que parlar d'estadística és quelcom fred i hauríem de parlar de cada cas particular, de cada persona, de cada història. Però la millora numèrica és magnífica: si el 1945 curàvem sols un 5% dels tumors, ara som capaços de fer-ho en el 55% dels casos. Hem donat la volta a la truita. No ha estat fruit de l'atzar. És degut a la recerca constant de metges clínics, cirurgians i radiòlegs, biòlegs, bioquímics, farmacèutics, químics… Però encara ens queda molt per fer. Moltíssim. Cada cop que sento una història que no acaba bé, penso que hauríem de poder fer més.

La nostra població té més càncer que generacions anteriors en gran part perquè vivim més temps que altres onades demogràfiques que van ser ferides de mort per altres afeccions com les infeccions en la infància. El preu de la nostra longevitat és tenir més probabilitat de desenvolupar un tumor (de la mateixa manera que una malaltia cardiovascular o un trastorn degeneratiu com l'Alzheimer). La bona noticia és que no ens en anem a dormir sans i ens despertem amb un tumor gran i agressiu, sinó que el procés requereix mesos per al seu desenvolupament. Un temps preciós on podem intervenir decididament per interrompre la caiguda d'aquest dòmino de cèl·lules alterades. En aquest sentit hem de tenir sempre present que un tumor petit es pot extirpar quirúrgicament i aleshores les possibilitats de curació són molt altes.

El diagnòstic genètic del càncer hereditari ens planteja una qüestió més complexa que no entraré a discutir: el dret a saber del malalt i a decidir fins on vol rebre informació. Els mitjans de comunicació com a altaveus de la societat han de contribuir a donar a conèixer els darrers avenços en la recerca del càncer i a fer entendre que una societat més ben informada és una societat més lliure i amb més capacitat d'elecció. Quan llegeixo als diaris o a la web la frase «després d'una llarga malaltia» em sembla retrocedir a l'edat mitjana. Hem de dir les coses pel seu nom: càncer de pàncrees, càncer de pulmó, càncer de pròstata. Només coneixent el nostre enemic el podrem vèncer. Les associacions de pacients americanes contra determinats tumors, com la Susan G. Komen for the Cure (càncer de mama) o la Lance Armstrong Foundation (càncer de testicle) han fet més per lluitar contra aquestes formes tumorals que molts programes de recerca pública. A casa nostra l'exemple de la Fundació Josep Carreras contra la leucèmia es magnífic. No podrem guanyar contra aquesta malaltia si ens amaguem darrere de les trinxeres dels pseudònims. El càncer és una malaltia com qualsevol altra, i si es destinen prou recursos públics i privats per investigar-la la podem aturar en una generació.

Moltes vegades em pregunten quan arribarà la curació del càncer. Moltes vegades acostumo a donar aquesta resposta: «Jo sé com eliminar una tercera part dels tumors del món». Al periodista se li obren aleshores les ninetes dels ulls i se li tanquen quasi immediatament quan afegeixo: «Simplement la població ha de deixar de fumar». El tabac causa no només el càncer de pulmó (el 90% d'aquests càncers apareixen en fumadors), sinó que també origina el càncer de cap i coll i el de bufeta. Per això les mesures restrictives del seu ús com les actualment aprovades són sempre benvingudes. Val més prevenir una malaltia que curar-la. Un petit pas més en la lluita contra el càncer que requereix una conscienciació i suport social, financer i polític decidit. Però d'això ja en parlaré un altre dia.

Metge. Institut d'Investigació

Biomèdica de Bellvitge.