elPeriódico.com

Núria Navarro Periodista

Com en el cas de María José Carrascosa -l'advocada valenciana que compleix presó als EUA acusada de segrestar la seva filla-, la de Mireia Martí (Mataró, 1979) va començar sent una història d'amor amb un nord-americà i ha acabat en thriller judicial, amb processos oberts als dos costats de l'Atlàntic.

Mireia Martí. FERRAN NADEU

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 80 de la secció de Contraportada de l'edició impresa del dia 03 de febrer de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

-¿Com es van conèixer?

-El vaig conèixer tornant en Talgo de Madrid. Em va explicar que era fill d'un reconegut científic nord-americà i que s'havia pres un descans dels estudis de Medicina.

-I es va enamorar.

-Em va conquistar per les qualitats que realment no té: noblesa, empatia, tendresa. Després d'uns anys cartejant-nos, ho vaig deixar tot i me'n vaig anar provisionalment amb ell a El Paso (Texas). Aviat vaig veure que es tancava 10 hores amb l'ordinador. Li vaig preguntar què li passava i em va dir que patia un trastorn per dèficit d'atenció i que necessitava recloure's per estudiar -ha fet Matemàtiques i Biologia, el van fer fora de Medicina i ara estudia Enginyeria Informàtica-. Abusava d'uns fàrmacs que contenien amfetamina i tenia alts i baixos.

-Tot i així, es van casar.

-I al cap d'un any em vaig quedar embarassada. Va començar el maltractament psicològic. Em deia «no vals per a res» o «on vas així, si sembles una foca». Anava minant la meva personalitat. Cada vegada tenia menys independència. Vam tornar a Mataró i vaig tenir la meva filla.

-Això li devia donar seguretat.

-Sí, però els maltractaments van augmentar. Durant el segon embaràs van començar les empentes, els insults i les amenaces que s'emportaria les nenes als EUA. El 16 de desembre del 2009 se'n va anar al seu país dient que si no el seguia, ja sabia a què atenir-me.

-¿Se'n va anar així, i ja està?

-Sí. No em passava ni un duro ni trucava per saber de les nenes. Vaig iniciar un procés de separació. Al cap de sis mesos va tornar amb la bandera blanca, argumentant que les nenes es mereixien tenir un pare. Em va convèncer per anar amb ell a Boston.

-No entenc com ho va acceptar.

-Sempre acabava fent el que ell volia per por de les amenaces. A l'arribar em va dir: «Ara no et pots escapar, ets meva». En aquell instant hauria tornat, però, si ho feia, podia acusar-me d'abandó de la casa i de segrest de menors.

-Estava atrapada.

-¿Recorda la pel·lícula Dormint amb el seu enemic? M'hi veig reflectida. Ell alineava les sopes Campbell a l'armari i si en veia una de mal col·locada, venia i em deia: «Vine un moment. Ho veus, l'has de deixar així». Quan tornava a casa, em tremolaven les cames. L'evitava al màxim. Intentava dormir amb les nenes. Però la seva agressivitat va augmentar. M'empenyia, m'agafava fortíssim pel braç. Així, fins que el Nadal passat vam tornar a Mataró.

-Una altra vegada a casa.

-Sí. Però el 3 de gener, al tornar d'un dinar familiar al qual no va voler anar, em va donar una pallissa i em va dir que, si ho explicava, em mataria. Llavors va arribar la meva mare i la seva parella amb un túper amb menjar que m'havia oblidat. Vaig deixar les nenes amb ells i vaig sortir corrent, amb ell darrere meu, mentre trucava als mossos. Em van trobar tancada en un caixer i van avisar l'ambulància. El metge va certificar contractura lumbar, policontusions i hematomes.

-¿Què va passar amb ell?

-El van arrestar i van dictar una ordre d'allunyament. Tres setmanes després se'n va anar als EUA i al cap de poc vaig rebre una notificació de divorci. Mentre que a Espanya presentava una falsa prova de paternitat que pretenia demostrar que les nenes no eren seves per no pagar manutenció, als EUA les reclamava.

-Hi ha trets semblants en la història de Carrascosa.

-Una diferencia és que a mi m'ha denunciat per intent d'enverinament. Va demanar a Interpol que em detinguessin a qualsevol aeroport. Interpol em va trucar i es va aclarir tot. Però com que als EUA no tinc dret a un advocat d'ofici, la meva defensa costa 40.000 euros i no disposo d'aquests diners. Necessito ajuda econòmica o un advocat nord-americà que em representi allà.

-¿Podria acabar a la presó?

-El cas és que ell no demana presó per a mi, sinó una indemnització de 100.000 dòlars. Suposo que la seva intenció és que no pugui tenir res a nom meu. És possible que em passi la vida pagant per una cosa que no he fet, però tinc les meves filles amb mi. Gràcies a elles no m'he tornat boja.

-I s'ha acabat la por...

-El 2015 podrà entrar a Espanya i fer el que vulgui. La por no cessa.