elPeriódico.com

J. M. Fonalleras Escriptor i periodista

La crítica Imma Merino n'ha destacat l'últim sopar. «Es pot viure com un dels moments més commovedors del cinema recent», ha dit. Es refereix a l'àpat frugal que comparteixen els membres de la comunitat cistercenca de Tibhirine, a l'Atlas algerià, just abans que els arribi, en forma de segrest, la tragèdia. Una tragèdia que es palpa al llarg de tota la pel·lícula, Des hommes et des dieux, un film que parla d'homes sols, d'homes desesperats i porucs, d'homes valents i tranquils, d'homes que riuen i ploren, que, sense deixar de ser homes, saben que són posseïdors d'una porció de la divinitat que s'ha fet carn. Són nou monjos que segueixen les regles de sant Benet i que participen de les cerimònies islàmiques del poble on viuen i que contemplen, sense heroïcitat, sense cap desig de martiri, la lenta, inefable deriva cap a una mort anunciada. En aquest sopar que els dic, el germà Luc (un homèric i cansat Michael Lonsdale, lúcid i asmàtic) apareix al refetor amb dues ampolles de vi francès que potser tenia desades per a una ocasió més memorable.

Més informació

• La finta de Mascarell

• Tags: Opinió

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 4 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 19 de gener de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

Però aquesta també ho és. Riuen perquè entenen la grandesa de la seva renovada, cada dia renascuda, espiritualitat. I ploren perquè són humans i saben que la fi és a prop. No hi ha, en aquesta pel·lícula sublim, ni un bri de la gasòfia d'autoajuda que mengem cada dia. Hi ha un sopar humil que commou. Una història de passions, de silencis, d'homes sols que es fonen dins la boira.