elPeriódico.com

J. M. Fonalleras Escriptor i periodista

En aquest país, la paraula harmonització té una mala fama considerable. La LOAPA la va introduir en l'argot polític i va aconseguir que aquell cafè que havia de ser per a tothom fos, a més a més, descafeïnat. O un cafè dels que en diuen americà: amb molta aigua, molta infusió i ben poc aromàtic. Ara, sembla que hi tornen. N'hi ha que voldrien una reestructuració radical, un cop d'Estat sense sang però amb molt de decret, un retorn a la lògica unitària. I n'hi ha que, per no veure's superats pels qui defensen Espanya i es vanten de tenir-la més grossa (la bandera), opten per matisar els efectes de la involució amb un replantejament que no inclou la devastació però sí la retallada.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 6 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 18 de gener de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

Aquest és un escenari interessant per avaluar com seran els propers anys de la política espanyola. Si l'harmonització volgués dir racionalitat, haurien de desaparèixer els himnes de la Rioja i de Cantàbria, que és una manera de dir que ens podríem estalviar molts diners amb estructures innecessàries i que ens van balderes, és a dir, que són sobreres i sense sentit. Si l'harmonització fos el que diu el diccionari, la «justa adaptació, entre elles, de les parts o coses que formen un tot», potser ens podríem plantejar de nou l'entelèquia d'un Estat federal. Però em temo que no serà així. I que harmonitzar serà un verb maleït que ara potser acabarà rimant amb marxar. L'harmonia serà un nou compàs del desafecte.