elPeriódico.com

-L'1 de desembre del 2001 esperava l'Helena per dinar a Mataró, però no es va presentar. Era dissabte, vaig trucar a casa seva i no hi va haver resposta. L'endemà tampoc va anar a la cita d'una amiga. Vaig anar fins al domicili de la meva filla, a Sabadell, vaig obrir i no hi havia ningú. Com que ella treballava a la biblioteca de Sentmenat, em vaig esperar fins dilluns. Quan vaig telefonar, em van dir que hi faltava des de divendres. Llavors vaig anar a la policia. Vam saber que era morta. Van trobar el seu cos al pati d'una antiga empresa. L'havien llançat des d'un terrat el 2 de desembre a la matinada.

elisenda pons

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 80 de la secció de Contraportada de l'edició impresa del dia 02 de desembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Ho explica amb infinita tristesa el seu pare, Joan Jubany (Mataró, 1945), traductor i professor de llengua catalana jubilat. Després d'un viacrucis policial i judicial, encara desconeix el perquè del crim i els veritables culpables. Avui, novè aniversari de la mort de la seva filla, entrega el premi Helena Jubany de narració curta o contes per ser explicats a la sala de Can Palauet de Mataró. És la seva manera de mantenir viva la seva memòria.

-La mort d'un fill és terrible. El seu assassinat, inconcebible.

-No t'ho esperes. És una bufetada de la qual no et recuperes mai.

-¿Com era l'Helena?

-En aquell moment se la veia feliç. Tenia 27 anys i un projecte de vida molt clar al cap. Anava enfocada a l'entorn del llibre. A COU s'havia llegit tots els llibres de Montserrat Roig, que era el seu model. Potser per això va estudiar Periodisme -va fer pràctiques a El Punt i la TV de Mataró-, va treballar a la llibreria Robafaves, es va convertir en una bona contacontes i va entrar a treballar a la biblioteca de Sentmenat.

-Era una noia sana.

-Sí. Li agradava la natura i es va apuntar a la Unió Excursionista de Sabadell (UES).

-¿I llavors?

-Tot va començar el 17 de setembre, quan li van deixar a la porta una orxata, una pasta i un anònim que deia: «Helena. Sorpresa. Passàvem per aquí i hem dit 'a veure què explica l'Helena'. Et farem una trucada. A menjar-t'ho tot».

-¿Va tastar alguna cosa d'allò?

-No. El 9 d'octubre va rebre un altre anònim amb un suc de préssec: «Esperem que et prenguis això amb el mateix sentit de l'humor que nosaltres; a la tercera et destaparem el misteri. Segur que et faràs un tip de riure. Ens agradaria tornar a coincidir en una excursió a la UES (...). Ah, bon profit. No ens facis un lleig, ¿eh? A la tercera ja ens invitaràs tu. No ho dubtem». Va tastar el suc i va començar a marejar-se.

-¿Era el suc?

-El va enviar a analitzar i contenia Noctamid, un somnífer ansiolític. El 30 de novembre va rebre una trucada de Montserrat Careta, mestra i companya seva de la UES, per trobar-se al migdia. Va aparcar a prop del Centre Cívic de Sant Oleguer, va anar a casa seva i ja no en va sortir viva.

-Aquella mestra la van tancar a Wad Ras, on va acabar suïcidant-se.

-Va deixar una nota que deia: «No vaig ser jo, perquè per ser l'assassí se n'ha de ser l'autor material». Deixa entreveure que sap qui eren. És clar que per pujar el cos de l'Helena des del pis fins al terrat no ho va poder fer una sola persona. Els altres dos sospitosos van quedar en llibertat per falta de proves.

-¿Un joc de rol macabre? ¿Gelosia?

-No en tinc ni idea. Encara no sé per què la van matar. Tant la policia com la judicatura van desistir d'investigar més.

-Sense explicació i sense culpables, ¿com es pot elaborar el dol?

-Quan estàs tip d'estavellar-te, de callar durant 81 dies que no va ser un suïcidi, de veure que la policia abandona i de canviar tres vegades de jutge, només pots fer dues coses: estavellar-te definitivament -el 2002 vaig patir un infart- o projectar la il·lusió de l'Helena. Vam decidir deixar-ho córrer...

-Una decisió difícil.

-Prefereixo recordar-la a través d'un acte que, simbòlicament, tiri endavant el seu projecte vital.

-Un premi literari.

-Sí. Vam crear una associació, el logo és una torxa amb la firma de la meva filla, que impulsa el premi de narració curta. Sento que així contribueixo a fer-la present. Mentre sigui present en el record, l'Helena viurà. A més, els títols premiats engrossiran la seva maleta de llibres.

-¿Maleta de llibres?

-Els contacontes tenen la seva personal selecció de llibres. Poc abans de morir, l'Helena em va dir molt contenta que havia començat a confeccionar-la. Miri en aquesta caixa: ¿Per què?, de Nikolai Popov; Com van néixer les sirenes, de Griselda Castro i Gustavo Roldán; Petita Massai, de Patricia Geis...