elPeriódico.com

La decisió adoptada per la Unesco a Nairobi de considerar els castells patrimoni immaterial de la humanitat és el just reconeixement internacional d'una activitat que, independentment que generi més o menys emoció en qui la contempla -i és difícil que la seva plasticitat deixi indiferent-, sintetitza com poques valors positius com la solidaritat, l'esforç i la competitivitat no desmesurada. En les dues últimes dècades, els castells han aconseguit una vitalitat enorme, i per això, més enllà d'assegurar la seva pervivència, el reconeixement de la Unesco -recolzat amb la seva presència pel conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras- és el reconeixement d'una genuïna expressió de la cultura popular que remunta a dos segles enrere. I el mateix cal dir del flamenc, un art que ja va adquirir fa anys la categoria d'universal.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 8 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 17 de novembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

S'equivoquen els que, per ignorància o modernitat mal entesa, han menyspreat el fenomen casteller i han tractat de reduir-lo a una expressió de la Catalunya rural i conservadora. Els castells mobilitzen avui durant molts mesos de l'any milers de ciutadans de molts llocs del país i són un vehicle de cohesió i socialització obert a gent de tota classe, condició -no és estranya la presència d'immigrants a les colles- i edat. A més a més, en els últims anys han traspassat fronteres i s'han començat a formar grups a Xile o la Xina, una mostra més del seu atractiu i de la universalitat dels principis que els inspiren: força, valor, equilibri i seny. Una tetralogia que, si ja val com a actitud davant la vida, encara més en una època de crisi com l'actual.