elPeriódico.com

Emma Riverola Escriptora

En una cerimònia on cada gest era un símbol, va quedar clar, claríssim, el gloriós paper que el papat de Benet XVI reserva a la dona. L'acte ja s'acostava a la segona hora. Fins a aquell moment, l'actuació femenina s'havia reduït a una breu lectura d'un passatge de la Bíblia. Llavors van irrompre en escena unes quantes monges. Amb pas ferm es van dirigir a l'altar, l'enorme roca portada de l'Iran que minuts abans havia estat ungida pel Papa. Les monges, de negre rigorós, es van entregar a la tasca de fregar la superfície oliosa. Fregaven i s'ajupien per netejar les gotes caigudes a terra davant de la complaguda mirada de centenars de cardenals, bisbes i el mateix Papa, tots vestits de blanc, que seguien les tasques de neteja des d'una perspectiva més elevada. La imatge feia vergonya, sufocava. Per antiquada. Per humiliant… Per trista. Finalment, les religioses van cobrir l'altar amb unes estovalles que elles mateixes havien brodat i van desaparèixer. La seva tasca s'havia acabat i havien de tornar al seu lloc. A l'anònim, obscur i submís racó de la servitud, fora de l'abast dels focus.

Més informació

• La meva Sagrada Família

• Tags: Opinió

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 18 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 08 de novembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

És d'agrair la transparència de la visita papal. I la claredat dels seus missatges. A més a més de mares, ja sabem que som unes cracs parant la taula. Tal com va dir un comentarista de TV-3, la televisió pública catalana, aportem aquesta sensibilitat tan especial que tenim les dones.