elPeriódico.com

Salvador Giner

La mort fa uns dies de Joan Solà ha provocat una tristesa popular que convida a la reflexió. El dol pel traspàs d'un respectat i fins i tot d'un venerat catedràtic no se sol estendre més enllà del seu espai familiar i de la seva comunitat universitària.

PERICO PASTOR

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 7 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 31 de octubre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Val la pena parar atenció a un aspecte crucial de la molt especial relació que unia Joan Solà amb la gent de Catalunya, escatir la natura mateixa de la seva popularitat. Aquesta féu que, en els darrers temps de la seva vida, s'acumulessin els reconeixements públics i els més alts guardons. Més enllà, però, hi havia també la percepció per part de la ciutadania que en l'home Solà hi havia un savi capaç de respondre -amb el seus coneixements científics, per la lingúistica més rigorosament acadèmica- als seus neguits més pregons, els que, en el nostre cas, afecten la llengua catalana. Pocs pobles, com el nostre, són conscients que aquesta és la nostra angúnia, la nostra constant preocupació, el nostre obsessiu nucli d'incansable conversa. Parlem del català com els anglesos parlen del temps. Per a ells, però, és només un pretext per trobar un terreny neutral, lliure de discrepàncies. Per a nosaltres, no.

EN LA SEVA SET de simplificació -pel titular mediàtic- alguns comunicadors públics han afirmat que hi ha hagut abans dos gegants en la filologia catalana en moments històrics crucials, Pompeu Fabra i Joan Coromines, i que el tercer ha estat Joan Solà. Fins i tot algú ha dit que era com si ara fóssim orfes. Ha estat potser la reacció comprensible de qui perd un protector dels déus de la tribu de la seva alçada. És, però, de justícia reconèixer -i estic segur que el meu malaguanyat amic Joan Solà fóra el primer d'estar-hi d'acord- que la llengua de Catalunya ha estat afortunada amb l'aparició entre nosaltres d'un estol molt notable de lingüistes, lexicògrafs i filòlegs de primer rang europeu, ultra la trinitat esmentada. N'hi ha prou si recordem homes com Francesc de B. Moll, Manuel Sanchis Guarner? N'hi ha prou si n'esmentem alguns de contemporanis, com Antoni Badia i Margarit i Joan Veny, presents i compartint el comiat a Joan Solà? Hi ha raons ben objectives per les quals Catalunya i tots els territoris que parlen el seu idioma hagin generat tants intel·lectuals i científics de la llengua de tanta volada: la precarietat mateixa de les seves condicions de vida i supervivència, combinada amb les injustícies i maltractaments que pateix crònicament, n'estimula la reacció. Heus ací la paradoxa. Alguns d'ells, en un país normal, s'haurien dedicat a una altra cosa. Precisament en l'obra de Joan Solà, rere el rigor i la lucidesa, bategava sempre un cor ferit, un malalt, com tots nosaltres, de país.

Els científics que conreen les ciències naturals troben molt més gran resposta pública si la gent veu una connexió directa entre la seva feina i les aplicacions a la seva vida quotidiana, que no pas els que es dediquen al que sembla més remot, encara que no ho sigui, al capdavall! Passa igual amb aquells que es dediquen a la dimensió cultural, com ara la història o la llengua, i que n'analitzen els aspectes més decisius per a la nostra vida diària. Aquests poden, si saben fer-ho, establir el lligam màgic que uneix l'intel·lectual amb el seu poble. La feina intel·lectual, gairebé sempre, distancia. Perquè la seva natura, la de l'anàlisi objectiva, incorpora distanciament. La passió freda del pensador és sovint mal interpretada només com a fredor. L'escepticisme, com a cinisme. És un risc que cal assumir.

Joan Solà, amb la seva passió per la nostra llengua, que encertadament identificà amb la nació que tenim, aconseguí un arrelament amb el poble perquè, a aquestes dues virtuts, hi afegí la capacitat intuïtiva de copsar matisos -la veritat sempre radica en el matís-, modulacions, significats precisos en la llengua dels catalans i alhora transmetre'ls en un rajolí constant de mots savis: a les aules, als diaris, a tothom qui el volgués escoltar. Va fer alumnes d'ell una munió de gent. De gent que sabia que al costat hi havia un conjunt de treballs lingüistics tècnics que no anirien a parar mai a les seves mans però que constituïen la base ferma de la seva aportació científica.

NO FA PAS GAIRE , a casa seva, em deia: «He estat molt feliç, aquest darrer parell d'anys». L'home auster, el pagès que era i li agradava ser, fill de Bell-lloc d'Urgell, el cantaire de la coral que l'acompanyà quan l'acomiadaven universitaris, deixebles i ciutadans, el camperol a voltes sorneguer, a voltes sentimental, el professor que en fràgil moto i sota un casc enorme recorria amunt i avall els camins de la ciutat, per atrapar una classe, per obrir un seminari, per completar l'article de demà, era un dels grans. Però ans que res, era un dels nostres. Tenia clar que aquest poble civilitzat capaç d'infinita paciència i de pactar tot el que cal pactar, té també penyores que no són negociables.

President de l'Institut d'Estudis Catalans