elPeriódico.com

J. M. Fonalleras Escriptor i periodista

Una amiga em truca per dir-me que Joan Solà és mort. Era un home discret i entusiasta, un savi amable, i ens deixa el llegat de la gramàtica, que és una herència en la qual les fites dels terrenys i la bondat de les terres que es poden conrear tenen noms d'ortografia, de puntuació, de verbs irregulars, de substantivació de l'infinitiu. El seu primer llibre era una aproximació a la sintaxi. La seva última classe, aquest juny, també ho va ser. Entremig, una història de dedicació i fidelitat, d'estudi rigorós i de divulgació afable.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 6 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 28 de octubre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Joan Solà era un patriota. No solament en el seu vessant de ciutadà que reivindicava la «màxima sobirania política, econòmica i cultural» sinó també des del laboratori on mirava amb la certesa del seu microscopi lingüístic. Penso en aquell poema que Gabriel Ferrater dedicava a Carner i que acabava amb aquests versos: «Mots que romanen, / mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits, / oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria». Hi penso molt en aquest poema. Avui, més que mai.

El dia que Joan Solà va rebre el Premi d'Honor, també ressonava l'eco de Carner. Una noia assedegada «enfonsa en la prunera les cobejoses mans» per aconseguir el fruit desitjat, les «delitoses prunes d'or». És així com vull recordar Joan Solà, el mestre que ens ha calmat la set, que ens ha parlat de llengua i d'identitat, de dignitat nacional. Avui, la mel del món es concentra en un pronom feble.