elPeriódico.com

Francesc Escribano

¿Què faries si els ulls de la persona que estimes, un dia, en mirar-te, no et reconeguessin? I encara més, ¿què faries si un dia, en mirar els seus ulls, fossis tu qui no la reconeguessis? Són preguntes que no m'havia fet mai, però que milers de persones al nostre país es fan cada dia. Són les preguntes que es fan Pasqual Maragall i la seva família a la pel·lícula de Carles Bosch, sensible i sensibilitzadora. Impressiona veure com el Molt Honorable president Maragall i la seva molt admirable família, durant dos anys de la seva vida, conviuen i lluiten contra la malaltia de l'Alzheimer. La manera com es pregunten què passarà i què faran quan no els reconegui i quan no el reconeguin quedarà per sempre gravada a la consciència de tots aquells espectadors que vagin a veure la pel·lícula que ahir es va estrenar als cinemes. Tant de bo siguin molts. El fet que una figura de la talla de Maragall despulli la seva malaltia sense por i sense pudor és un gran servei i té un gran valor.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 5 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 02 de octubre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

¿Què pots fer quan, amb l'ànima i el seny perduts, només tens el cos de la persona que estimes? És una pregunta que et fas veient el documental i a la qual una dona que he conegut aquesta setmana m'ha donat la resposta. Posem que es diu Carme, perquè no sé si voldria que se sabés el seu nom. La vaig conèixer en una habitació d'hospital on hi vaig haver de passar una nit. Ella acompanyava la seva mare que estava al llit del costat. La mare, amb Alzheimer, no només no reconeixia la seva filla, sinó que a totes les atencions, petons i carícies que ella li feia, hi responia grunyint, mossegant i esgarrapant. I a cada mossegada un petó i a cada esgarrapada una paraula dolça, i així van passar la nit. Vaig pensar que ningú farà cap pel·lícula de la Carme i que, probablement, ningú li agrairà el que fa. Per això escric aquest article, almenys perquè quedi constància de la manera com la Carme buscava la seva mare en aquell cos aparentment estrany i per insistir en la lliçó d'esperança que ens dóna el president Maragall amb el seu exemple. ¿Què queda quan s'apaga aquella llum als ulls que ens fa reconeixibles? ¿Què queda...? Tot el cor.