Tant el Govern com l'oposició van reaccionar ahir amb una lògica cautela i un enorme escepticisme al comunicat fet públic per ETA en què s'anuncia un nou alto el foc. És comprensible si tenim en compte el dramàtic desenllaç d'anteriors processos en els quals la societat va assistir esperançada al possible final d'un malson que ha condicionat la vida política espanyola durant les últimes cinc dècades.
Encara pròxim en la memòria l'atemptat de la T-4 de Barajas que el 30 de desembre del 2006 va acabar amb la vida de dues persones, és lògic que ningú cregui avui en la sinceritat d'una organització terrorista que, per altra banda, pateix l'implacable assetjament dels cossos de seguretat i dels jutges dins i fora de les nostres fronteres.
Però aquesta gran desconfiança, que compartim, no ha d'ocultar la transcendència del comunicat enviat ahir per la banda a la BBC. Els etarres han mogut fitxa. Ho han fet en un moment en què estan acorralats i només uns dies després que l'esquerra abertzale hagi reclamat, junt amb Eusko Alkartasuna, un cessament de les accions terroristes. I tot plegat dins del conegut, malgrat que essencial, debat sobre si les forces que no condemnen la violència d'ETA poden participar o no en el joc democràtic.
El que s'ha de reclamar, per tant, dels partits democràtics és una reacció ferma, intel·ligent i unitària, que no caigui en les trampes dels violents, però que tampoc deixi escapar qualsevol escletxa que permeti avançar cap a una eradicació definitiva del terrorisme d'ETA.
El comunicat, presentat en un llenguatge de vàcues proclames revolucionàries i de l'estrafolària iconografia a la qual ens tenen acostumats els etarres, no parla del final definitiu de les accions armades, ni posa terminis al Govern, una ambigüitat que fa pensar que estem davant d'una maniobra tàctica. Una més.
És, no obstant, una obligació dels responsables polítics sondejar què hi ha darrere d'aquest pronunciament d'ETA, i fer-ho des de la unitat democràtica, sense oferir l'espectacle de la passada legislatura, quan el PP va decidir donar la batalla a Zapatero durant el seu fallit intent de negociació.