elPeriódico.com

El notable augment, en els últims mesos, del volum de persones que s'han establert de forma permanent en places i carrerons de Barcelona està causant malestar i fins i tot inquietud en no pocs ciutadans, que veuen com l'espai públic queda okupat per col·lectius que de vegades arriben a suposar un problema de seguretat. El clima favorable, l'auge del turisme alternatiu i barat i una nova indigència producte de la crisi econòmica són una potent barreja favorable a aquest fenomen, que si abans era gairebé exclusiu de Ciutat Vella ara es dóna també en altres barris.

Més informació

• BCN tancarà de nit els porxos de la Boqueria abans de finals d'any
• Una por incòmoda
• Nomadisme urbà, una mirada veïnal
• Pla urgent a BCN per frenar la invasió d'espais públics

• Tags: Opinió

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 6 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 03 de setembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Barcelona ha presumit sempre de ser acollidora, i la condició de ciutat de referència del sud d'Europa que ha adquirit en els últims anys li ha conferit un magnetisme extraordinari. Per al que és bo -el turisme convencional i el de negocis- i per al que no ho és tant -el tipus de població desarrelada que ara causa desassossec-. I el pitjor seria que una indesitjada circumstància nova arraconés els vells, però no caducs, valors d'obertura, hospitalitat i cortesia.

Però, deixant clara aquesta premissa, s'ha d'afegir immediatament que això no pot suposar en cap cas el menyspreu del dret dels barcelonins a la tranquil·litat i al lliure i adequat ús de l'espai ciutadà. Generosos, sí, però no fins al punt d'haver de renunciar a disfrutar del carrer perquè algú altre s'hi ha aposentat. Perquè no en tots els casos es tracta de persones sense possibilitat de pernoctar sota sostre. En aquest sentit, cal ressaltar que l'ajuntament ofereix 748 llits per acollir indigents, cosa que suposa un esforç no gens menyspreable. Com que aquesta capacitat no pot augmentar de forma extraordinària ni seria una solució automàtica, és lògic que les autoritats pensin frenar el fenomen mitjançant unes altres mesures: des de disposar el mobiliari urbà de forma que dificulti els campaments fins a una pressió més gran de la Guàrdia Urbana.

Una ciutat compacta i mediterrània com Barcelona no serà mai una plàcida però tediosa urbs centreeuropea, i la gestió i l'ús de l'espai públic generaran sempre friccions. Però la capital catalana ha de saber dir prou al deteriorament actual si no vol córrer el risc de morir d'èxit.