S'ha iniciat un nou curs polític i ja s'endevinen els temes que el marcaran i que configuraran les campanyes i les precampanyes electorals que hi coincideixen. Temo que, una altra vegada, deixarem de banda els temes essencials -els que de veritat determinen des d'una base política les solucions als problemes més pròxims a la quotidianitat ciutadana— i ens acontentarem a discutir tot el que fa referència a la gestió més que al sistema, a la pràctica puntual, més que al canvi estructural. Tots els partits polítics oferiran solucions a la crisi econòmica amb propostes oportunistes, dissimularan les corrupcions amb arguments a la contra, defensaran els interessos de gremis irresponsables però electoralment potents, presentaran polítiques ambientals sense instruments d'actuació. Les respostes electorals seran del mateix to i potser només hi trobarem sentit en el previsible volum de l'abstenció i el vot en blanc que caldrà interpretar com una repulsa contra les distàncies entre els polítics i els ciutadans, contra l'escassa eficàcia dels actuals partits i els seus líders. Serà una bufetada sonada, però haurem eludit la discussió i les decisions sobre les teories polítiques que ens han de governar a mitjà i llarg termini.
Però Catalunya pot ser una excepció. Hi ha un tema d'abast general amb conseqüències estructurals que pretén modificar el sistema i que està viu en les vibracions ciutadanes i estarà present en el panorama electoral: el catalanisme, per dir-ho en un terme que comprèn diverses aproximacions a la sobirania. ¿Podríem dir que potser aquest ha de ser un dels temes de més envergadura i de més profunditat en les pròximes eleccions, si el sabem situar al marge de les picabaralles partidistes? ¿Podríem dir que assolir aquesta transcendència és una de les missions polítiques de l'electorat català i dels pocs polítics que encara se n'haurien de sentir responsables? La veritat és que els partits i els líders que ara estan a mata-degolla no qualifiquen adequadament aquesta responsabilitat i, així, el catalanisme es pot dissoldre perfectament entre anècdotes puntuals i temes de gestió, en falses explicacions sectàries que no prioritzin la transcendència del canvi.
Per tornar a l'eficàcia democràtica és indispensable que els partits catalans que poden aspirar a resultats majoritaris -ja siguin al govern o a l'oposició- reestructurin els programes i que cadascun plantegi el contingut polític del seu catalanisme com a punt de partida d'un gran canvi que ho pot condicionar tot. ¿Autonomia, federalisme, independència, situacions extremes o aproximacions tàctiques? Sí, però: ¿per aconseguir què? ¿Per construir quina mena de país i amb quina mena de compromisos socials? I, encara més, ¿amb quins mitjans i quins instruments? ¿Amb quines idees polítiques? Aquests darrers mesos hem reclamat la unitat dels partits catalans en la defensa de l'estatut. No sé si ara l'actitud més eficaç, en comptes de la unitat, no és l'específica definició del caràcter polític que cada partit atribueix a la seva respectiva posició catalanista. Després del «nosaltres decidim» referit a uns drets objectius de sobirania ara és nevessari reclamar també un «nosaltres escollim» referit a la necessitat de distingir entre els diferents continguts polítics d'aquest catalanisme.
Però temo que els partits, tal com funcionen actualment, no estan disposats a fer ofertes concretes. El Partits dels Socialistes de Catalunya acaba de demostrar que a l'hora de la veritat no pot deslligar-se del PSOE. Li caldrien canvis essencials per poder portar la batuta del complex ventall de l'esquerra catalanista.
Convergència i Unió troba dificultats per equilibrar en un sol programa les bases conservadores dels seus votants amb les bases més radicals del catalanisme. Els partits petits poden
ser -ho han de ser- més explícits i aprofitar les oportunitats electorals, però sempre pendents de les aliances que els condicionaran àdhuc en la definició de la clientela. L'emergència de nous partits que modifiquin la situació actual és sempre esperançadora, però aquests encara no semblen prou madurs per ser gaire més que una acció reguladora en els desequilibris parlamentaris puntuals i un eficacíssim foment del catalanisme com a base de discussió política indispensable. Dels partits no catalanistes no se'n pot esperar res de nou.
temo, doncs, que el curs polític que comença, amb les corresponents escenes electorals, no decidirà encara la transformació dels grans principis polítics. Ni tan sols els principis -com els que es deriven del catalanisme- que la ciutadania reclama des de posicions més globals i comprensibles, per damunt de les anècdotes de l'oportunisme partidista. Cal esperar que el corrent catalanista continuï dominant per damunt dels partits concrets i que obligui molt aviat a portar a terme grans canvis de lideratges. El camí marca ja un itinerari evident i no gaire llunyà.,. Arquitecte.