elPeriódico.com

Emilio Pérez de Rozas Periodista

És tot fibra. L'han de veure. Tot bondat. L'han de sentir. Tot humanitat. Fa goig parlar amb ell. Tot sentiment. Li cauen les llàgrimes quan parla dels companys desapareguts. I, com a gran alpinista, tot complicitat. Conrad Blanch (Barcelona, 1951) està de celebració, sí. El seu cap celebra els 25 anys d'una gran conquista; però el seu cor no deixa de bategar pels amics perduts a la muntanya. Que, desgraciadament, són uns quants.

EMILIO PÉREZ DE ROZAS

Més informació

• TV-3 recorda els 25 anys de l'ascensió catalana a l'Everest

• Tags: Opinió

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 72 de la secció de Contraportada de l'edició impresa del dia 28 de agost de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

-Perquè es faci càrrec del tipus d'entrevista: ¿és cert que hi va haver un dels seus nois que va celebrar la primera conquista catalana del sostre del món fumant-se un cigarret?

-Així de xulo va ser el Toni Sors. Després de fer-se les fotos de rigor, el tio treu un cigarret de la motxilla i comença a fer unes quantes pipades, de plaer, suposo, al cim del món.

-Avui dia serien seriosament criticats per un gest així. Molts babaus dirien que és un gest políticament incorrecte, gairebé amoral.

-Després de cinc anys de preparació, d'un intent frustrat el 83 per culpa del mal temps, de molts companys perduts pel camí, d'una ascensió duríssima per una aresta que només havia estat conquistada per una expedició, gairebé militar, de l'Exèrcit xinès, el Toni, l'Òscar Cadiach i el Carles Vallès, acompanyats per Narayan, Ang Karma i Sombu Tamang, tres xerpes extraordinaris, van fer el cim, un dia com avui, fa 25 anys, a dos quarts de sis de la tarda. Com es pot imaginar, si jo hi hagués sigut, allà, vés a saber, potser hauria compartit, sí, segur, aquell cigarret amb el Toni, que vam perdre, dos anys més tard, en una expedició a l'Himàlaia.

-Vostès contínuament tenen alguna cosa de la qual lamentar-se, algun record que sempre els ve a la memòria, pèrdues que converteixen en emocions tots els seus records.

SEnDSentir aquells nois cridar «¡Hem fet el cim!» ens va costar molt sacrifici, molt dolor, una enorme preparació. Això sí, vam tenir tot Catalunya al darrere, i ho vam notar al tornar. La rebuda, el ressò, la celebració, va ser una cosa que... ¡miri!,

encara em posa la pell de gallina. Va ser meravellós. Jo vaig fer la primera visita a les autoritats de Pequín el 81. Després, el 82, vaig perdre els meus companys de l'ànima Enric Font i Pere Aymerich. D'aquell dolor me'n va rescatar el Toni, que em va animar a seguir i seguir amb l'expedició a l'Everest. Va ser tot molt bonic.

-¿Què va ser el més dur d'aquella conquista? ¿És cert que vam estar a punt de perdre'ls a tots?

-Cada vegada que recordo aquella ascensió, penso que vam estar a punt de perdre els nostres tres amics xerpes, el Toni, l'Òscar i el Carles. Mai abans havia sigut més cert que el pitjor de coronar un vuitmil és el descens, és baixar per celebrar-ho, per completar l'ascensió. Van fer el cim molt tard i de sobte se'ls va fer de nit. De tal manera que van haver de fer uns forats a la neu i fer bivac, descansar, dormir, a 8.600 metres, una cosa mai vista. No em consta que s'hagi sobreviscut a un bivac a aquesta altitud. Però aquells nois se'n van sortir. La força, l'enteresa, la solidaritat, els va permetre sobreviure en unes condicions extremes. I ara, 25 anys després, encara ho celebrem.

-Que diferent d'ara, quan diuen que qualsevol pot coronar l'Everest, on només hi falten, com qui diu, escales mecàniques.

-No comparteixo del tot aquesta tesi. És cert que l'ascensió s'ha massificat, però el punt de dificultat segueix existint. Aquella muntanya no es deixa derrotar tan fàcilment. Per mi el que més ha canviat són les comunicacions. ¡Això és una passada! Nosaltres transmetíem les nostres informacions per morse fins a Lasa, i d'allà a Europa. El que ara soluciones amb un mòbil, abans eren sis hores. Això dels telèfons és fantàstic, sí, però jo m'estimo més estar sol a la muntanya. Això t'uneix una barbaritat. Parlar amb els amics i familiars mentre puges pot servir per donar-te ànims, però també provoca nostàlgia i mai saps com pot reaccionar la gent davant d'aquella espècie d'enyorança.

-¿Què hi van deixar allà a dalt?

-Doncs res. Les empremtes, que es van volatilitzar al moment. Coronar un vuitmil és un plaer molt íntim, molt teu, que pots compartir amb tothom però que només tu aconsegueixes. Això sí, ens hi vam endur la senyera, esclar, i el banderí de la candidatura de Barcelona-92 que ens va donar Josep Miquel Abad i, ja veu, li vam donar molta sort, perquè l'any següent ens van donar els Jocs.

-La frase «Hem fet el cim», com el «Ja sóc aquí» de Josep Tarradellas, es va repetir molt, ¿oi?

-Sí, és veritat, l'he sentit moltes vegades. I va haver-hi una vegada que em va fer molta il·lusió tornar-la a sentir, no sé si va ser de broma, però em va encantar, i va ser quan el Barça de Pep Guardiola va guanyar els sis títols.