elPeriódico.com

Poques vegades una catàstrofe natural havia arribat a la magnitud de les inundacions del Pakistan, que han deixat gairebé 2.000 morts i 20 milions de damnificats i han afectat una quarta part del país. També poques vegades l'ajuda internacional ha estat tan garrepa. Només s'ha rebut poc més d'una tercera part del que ha sol·licitat l'ONU. D'explicacions per a aquesta vergonyant gasiveria n'hi ha unes quantes.

Més informació

• El país oblidat de la comunitat internacional
• Sarkozy reclama a la UE més esforç per ajudar el Pakistan
• El Pakistan es queda sol

• Tags: Opinió

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 6 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 18 de agost de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

La pitjor és que l'època de vacances és la menys propícia per fer donacions. Una altra explicació és la cobertura mediàtica. A diferència d'un terratrèmol, en el qual les imatges ja resulten esgarrifoses des del primer moment, l'impacte visual d'un diluvi no és instantani i es construeix amb el temps. En aquest cas, han estat necessàries més de dues setmanes perquè la magnitud del desastre aparegués en la seva dimensió real, competint a més a més en els mitjans amb altres catàstrofes com ara els incendis

a Rússia; les inundacions a la veïna Índia, en la qual es van veure atrapats nombrosos turistes occidentals, o els esllavissaments de terra a la Xina. Es pot explicar també la sordesa davant la petició d'ajuda per la distància geogràfica i cultural.

Però hi ha una altra explicació, i és el dèficit d'imatge que té el Pakistan, agreujat ara per la incapacitat i la paràlisi de les autoritats civils i militars davant el desastre. Veí de l'Afganistan, el Pakistan alberga nombrosos grups de radicals islamistes, entre els quals hi ha els talibans, que controlen zones del país. La connivència entre sectors de l'Exèrcit, els serveis d'intel·ligència i aquests grups és notòria i documentada, cosa que porta a la idea que l'ajuda proporcionada acabarà en mans d'aquells grups. Per contra, és la falta d'ajuda, sumada a la ineficàcia del Govern, el que pot permetre als radicals ocupar el buit deixat per l'Estat, com, en unes altres circumstàncies, ha passat a Gaza amb Hamàs o al Líban amb Hezbol·là.

Entre no donar per por que l'ajuda vagi als radicals o donar per raons humanitàries, i contribuir així a evitar que aquells aconsegueixin controlar els cors i les ments d'uns damnificats ressentits contra el seu Govern i contra Occident, l'alternativa és clara: donar.