elPeriódico.com

Albert Sáez DIRECTOR ADJUNT

L'Estatut de Catalunya va complir ahir quatre anys i la celebració va tenir un cert aire de funeral. Igual que el coronel de García Márquez, aquest Estatut no té qui li escrigui. I menys encara qui el reivindiqui. Però el cert és que per activa o per passiva a la tardor ens enfrontarem a la tercera convocatòria electoral consecutiva que té l'Estatut com a teló de fons. Tant si agrada com si no, aquesta és la realitat malgrat que ahir el primer pla fos la majoria absoluta del PP i avui sigui la crisi econòmica. Podrien tenir raó els que asseguren que l'Estatut o l'autogovern no és la principal preocupació de la ciutadania. Però el cert és que aquesta majoria no pensa que la Generalitat tingui res a fer contra la crisi. I els que pensen que ha de fer alguna cosa són els que es preocupen també per l'àmbit de les seves competències.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 48 de la secció de Contraportada de l'edició impresa del dia 10 de agost de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

La paradoxa d'aquest estiu preelectoral és veure com els que proclamen que la disjuntiva d'aquestes eleccions serà entre federalisme o independentisme són els primers a donar per feta la victòria de CiU, que no és ni una cosa ni l'altra. ¿S'imaginen que algú proclamés que el debat serà entre la dreta i l'esquerra i tot seguit afirmés que guanyarà el centre?

El terreny de joc

Com ha explicat el lingüista George Lakoff, les eleccions les guanya qui defineix el terreny. L'equip de Mas ha plantejat un interessant sil·logisme. El tripartit ha portat tots els mals: l'Estatut, Zapatero, la crisi, el desgovern i, gairebé gairebé, el desfalc de Millet. El futur és tornar al passat: que manin els millors encara que siguin els mateixos que ja van manar, que manin els que poden especular amb els sentiments de Catalunya, sigui amb el PSOE o amb el PP, que manin els que van aixecar els hospitals, les escoles i les carreteres. Plantejades així les coses, Mas guanya per golejada. No només perquè una part de l'electorat li dóna la raó, sinó també perquè l'adversari no puja a aquest quadrilàter. I és que al tripartit li passa com a l'Estatut que tampoc té qui li escrigui. CiU juga al dilema entre el caos i l'ordre, i el tripartit es bat a soles amb l'elefant estatutari.