elPeriódico.com

La multiplicació de ­prohibicions dictades per l'Administració ha alimentat la sensació col·lectiva que, a base de dictar regles per millorar la ­convivència, s'han acotat més ­enllà del que és raonable els ­marges de llibertat individual que s'associen a una societat ­democràtica. Es pot dir que ha guanyat adeptes la impressió que ens encaminem cap a una ­societat primmirada i ordenancista, incapaç d'autoregular-se i de limitar les atribucions dels ­poders públics a garantir la seguretat i l'exercici de les llibertats ­essencials sense haver de retallar, és clar, el lliure albir dels ciutadans.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 6 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 01 de agost de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

L'aprovació pel Parlament de la prohibició de les corrides de toros ha intensificat el debat ­referit a la derrota prohibicionista o, en sentit contrari, a la necessitat que les autoritats intervinguin en la codificació de les qüestions que afecten la cohesió social i la convivència. En tots dos bàndols, la discussió ha desbordat els aspectes merament formals per endinsar-se en el terreny ­ideologicoidentitari, en la defensa d'un model social presumptament incompatible o superior a d'altres, fins i tot en la consideració que la legitimitat democràtica s'assenta també en la salvaguarda del model social majoritàriament acceptat.

El cert és que una societat ­culturalment molt diversa necessita posar al dia les regles de convivència, reglar l'exercici de noves manifestacions de la vida col·lectiva i establir normes que permetin compartir un escenari comú a ciutadans amb pulsions molt diferents. Una altra cosa és que, portats per un fonamentalisme cívic de nou encuny, els ­poders públics considerin que han de complir amb un imperatiu categòric indeclinable i vulguin regular fins i tot els detalls més nimis de la utilització de l'espai públic.

Arran de l'11-S, primer als Estats Units i després a tot arreu, la moltes vegades anomenada ­utopia reaccionària –més seguretat a canvi de menys llibertat– va guanyar adeptes. És dubtós que aquella forma de pessimisme ­social extrem es bati en retirada i hagi deixat d'inspirar el ­prohibicionisme a totes hores, amb el risc afegit que cada dia siguin més els que es preguntin: llibertat, ¿per a què?