elPeriódico.com

El Parlament va votar ahir la prohibició de les corrides de toros a Catalunya a partir de gener del 2012. Una majoria clara de 68 diputats contra 55, i nou abstencions, va recolzar la iniciativa legislativa popular (ILP) –la primera que triomfa a la Cambra catalana– que acaba amb l'anomenada fiesta nacional a la comunitat autònoma. De la proposta en va quedar finalment exclosa una menció expressa al manteniment dels correbous com a celebració popular de tantes localitats del país.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 8 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 29 de juliol de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Els dos grups majoritaris, CiU i PSC, van donar llibertat de vot als seus diputats, un intent ingenu i mal dissimulat de restar transcendència a una decisió de la qual es coneixien per endavant les repercussions, potser desproporcionades, però reals. En altres situacions de menys substància, cap de les dues formacions ha permès el lliure albir dels seus parlamentaris. Molt menys justificat estava aquesta vegada, en què es tractava de prohibir una activitat que no és il·legal i que es practica a diferents països amb els quals compartim trets culturals. Prohibir tradicions o aficions, més o menys arrelades, que tants ciutadans comparteixen, sempre és arriscat. I, sobretot, innecessari.

L'expectació aixecada per la votació d'ahir dins i fora de les nostres fronteres respon a qüestions que tenen a veure amb la litúrgia i l'exotisme de les corrides. Però també amb els aspectes identitaris i polítics innegables de la decisió. És probable que els promotors de la ILP no tinguessin cap més interès que protegir els animals, i que ho centressin en els toros i no en la caça de qualsevol tipus d'animal, per exemple, sense cap altre propòsit que l'abolicionista. Però la veritat és que a Catalunya –com en altres zones d'Espanya– ja s'havien desenvolupat campanyes contra la imatge publicitària d'Osborne a les carreteres perquè el perfil del toro s'identificava amb una certa idea d'Espanya, unes campanyes que aquí van tenir l'epíleg en el burro català del capó dels cotxes. Curiosament, és l'estampa del toro creada per Josep Renau, republicà, comunista, exiliat i perseguit pel franquisme, i en què es va inspirar el celler citat i una coneguda marca de texans, la que es va utilitzar per identificar l'Espanya intransigent.

Per això, els que intenten negar els aspectes identitaris del debat taurí s'equivoquen, tal com demostra el cas canari, on la prohibició dels toros el 1991, quan feia set anys que no se celebrava una corrida a l'arxipèlag, va passar gairebé desapercebuda. Allà, com aquí amb els correbous, es van preservar les baralles de galls, però la prohibició de les corrides de toros, en profunda decadència en aquella comunitat autònoma, no es va interpretar com una negació d'Espanya o no es va percebre així.

La relació amb Espanya

Fent un intent inútil, alguns membres del Govern central es van afanyar ahir a traure transcendència política a la votació. El pronunciament del Parlament, la legitimitat del qual no és necessari recordar, posa en un compromís novament el Govern del PSOE –com els seus coreligionaris catalans–, que només ho pot interpretar com un nou gest de desafecció. Alhora, sembla donar una nova oportunitat al Partit Popular per prendre distància i intentar apropiar-se per sempre la marca Espanya, suposadament víctima d'una altra ofensa, en l'enèsim intent d'alimentar i rendibilitzar els sentiments anticatalans.

Els populars s'han afanyat a anunciar diferents iniciatives legislatives tant al Congrés com al Senat per elevar la fiesta a la categoria de bé cultural, de manera que pugui quedar protegida per la Constitució enfront d'aquesta i d'altres normatives autonòmiques. Es tracta d'un anunci que garanteix llarga vida per a aquesta polèmica, tan innecessària com altres a les quals lamentablement ja comencem a acostumar-nos.