elPeriódico.com

El ridícul que els partits polítics catalans van evitar divendres in extremis al Parlament es va perpetrar ahir al Congrés dels Diputats, que no va aconseguir aprovar, en el colofó del debat sobre l'estat de la nació, cap resolució referida a la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l'Estatut. Una vegada més, el tacticisme, el vol curt i l'aversió al mal menor, encara que impedeixi un mal major, en tenen la culpa.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 4 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 21 de juliol de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Les responsabilitats del fiasco estan repartides i afecten tots els partits catalans. Possiblement, el PSOE no podia anar més enllà de la resolució que va pactar amb el PSC, violentant les tendències més jacobines del partit, i en què es «constatava» el malestar creat a Catalunya per la sentència del TC. Com a partit de Govern, el PSOE no podia expressar la «disconformitat» amb la decisió aprovada en la resolució unitària del Parlament com a introducció al preàmbul original de l'Estatut. Però aquesta contenció del PSOE deixa en mal lloc el PSC, pel fet que no vota a Madrid el que subscriu a Barcelona. El mateix president Montilla havia declarat que els socialistes només proposarien al Parlament una resolució que després es pogués votar al Congrés, cosa que, finalment, no ha passat. A l'acord tampoc hi ha contribuït que el PSOE i el PSC pactessin el text del Congrés abans de finalitzar el ple del Parlament de divendres passat i que després no n'acceptessin cap esmena.

No és més petita la responsabilitat en el ridícul de CiU i d'ERC, que van preferir ahir que no s'aprovés cap resolució abans que tirés endavant la propugnada pels socialistes. ERC, que havia jugat amb l'abstenció, va tornar a córrer darrere de CiU de seguida que Duran Lleida va anunciar que votaria en contra del text socialista. Els republicans, socis de Govern del PSC encara que moltes vegades no ho sembli, s'erigeixen ara en màxims defensors d'un Estatut que no van votar, mentre donen per cegada la via autonomista i obren obertament el camí de la independència. Tot alhora.

El resultat d'aquest embolic és una nova victòria del PP, que, sense moure ni un dit, aconsegueix que el Congrés no es pronunciï sobre l'Estatut, i una derrota de tots els partits catalans.