elPeriódico.com

El primer viatge a Catalunya del líder del PP, Mariano Rajoy, des que es va donar a conèixer la sentència de l'Estatut va consistir ahir en un sorprenent exercici de divagació política en què va estar a punt de no sortir a col·lació la decisió del Tribunal Constitucional (TC). Com si no anés amb ell la crisi oberta pel recurs presentat pel PP fa quatre anys, com si no tingués res a veure amb la sentència del TC, com si tot hagués quedat tranquil·lament superat amb la decisió dels magistrats, va eludir referències explícites als efectes de la sentència i es va limitar a criticar el Govern.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 6 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 19 de juliol de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

En realitat, va fer més que això: assegurar que, pel PP, el debat referit a l'Estatut no forma part de les «preocupacions de la gent». Si la discussió hagués quedat circumscrita a l'àmbit institucional, es podria compartir l'opinió de Rajoy, però després de la manifestació del dia 10 la seva opinió és arriscada per no dir aliena a la lògica.

El que ha succeït a Catalunya durant les últimes setmanes ni de lluny és una ferida de les que es curen amb el simple pas del temps. I si Rajoy no ho creu així, ha de rectificar de seguida de criteri perquè les seves visites a Catalunya no causin l'estranyesa que va causar aquesta última. Si no ho fa, mentre es mantingui tancat en un fonamentalisme constitucional que ni admet la possibilitat de reformar el text del 1978 ni altres vies que reparin el mal causat per la sentència, Rajoy comptarà amb l'aplaudiment garantit dels seus militants, però també tindrà assegurada la desconfiança del gruix de la societat catalana.