elPeriódico.com

Josep Cuní Periodista

Diu Zapatero que no es pot tapar la boca als que se senten nació. Bé, va dir alguna cosa més inconnexa del que els intèrprets benintencionats desprenen de la sentència. Perquè aquest reconeixement ho és, encara que innecessari, o perquè interessa, encara que tardà. I és que en el fons, quan parlem de la nostra identitat, quan defensem la llengua amb la qual ens han alletat i amb la qual ens hem entès o discutit amb la família, els amics i les amants, també parlem de sentiments. Ho sabia molt bé Jaume Balmes quan en la primera meitat del XIX els va definir com «un fluid misteriós que circula per conductes l'interior dels quals és impermeable». Així doncs, els que ho discuteixin o ho disputin, els que ho matisin o ho prohibeixin, ho faran per llei o ho delimitaran per legislació, però ni així podran matar i ni tan sols reduir el que covem en la part nostra més profunda fins a convertir-se en la convicció més sòlida. Aquella que com més es persegueixi més creixerà. Ho haurien d'haver tingut en compte els que han fet la sentència perquè mai una resolució serà tan intranscendent a efectes íntims, personals i intransferibles. Això es respirava en la manifestació de la setmana passada. Això, i la profunda decepció provocada pels polítics, que no volia dir desil·lusió amb la política. La prova, la gran i heterogènia amalgama de ciutadans conscients que participaven en un acte polític, que aspiraven transcendència encara que fos per fer sentir la seva veu emulant Raimon. «No, diguem no. Nos­altres no som d'eixe món», s'hauria pogut cantar mirant cap a la imaginada graderia de la Maestranza als qui ja s'havien fumat un puro a compte del que tramaven. I si estaven a la graderia de sol conspiraven projectar ombra perquè el toro de l'Espanya que es pretén autèntica envestís qui havia gosat interposar-se en el seu camí cap a l'eternitat. Ja ho va escriure Eugeni Gay en el seu vot particular: sentència més pròpia del passat que del present perquè mira cap enrere i potser amb nostàlgia. És possible que fins i tot hagi sorgit de l'ànim de reparar els excessos vigents perquè, altrament, no faria falta citar fins a 14 vegades la indissoluble unitat pàtria. I si tenim en compte que això ja consta en l'article segon de la Carta Magna, es pot deduir que presumeixen del que no tenen: convicció del que representen. I ara, ¿qui els exigirà responsabilitats pel desastre perpetrat, seguint la clara definició de Duran Lleida? Poden estar tranquils els magistrats perquè ni el milió i mig ni els pocs milers mal explicats pels apologistes de la incomprensió els miren a ells quan es lamenten. Miren cap als polítics que els van embarcar en una nau que fa aigües i de la qual ara es llancen les restes pels seus caps de nàufrags.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 6 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 17 de juliol de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Raons

Això és, almenys, el que han escenificat en el debat de l'estat de la seva nació. Un agre intercanvi d'acusacions que no són cap altra cosa que justificacions pròpies davant d'una ciutadania que no demana eleccions, sinó solucions. I encara que en democràcia la segona cosa hauria d'arribar de la mà de la primera, no sembla que aquest sigui el cas que ens ocupa perquè ja fa temps, massa temps, que aquí els comicis es perden més que no pas es guanyen. No ens hauria de sorprendre, per tant, que els resultats ens empenyin cap a l'erm de les grans idees. I sense aquestes no hi ha cap desenllaç possible.