elPeriódico.com

J.M. Fonalleras Escriptor i periodista

Fa uns anys, el dia 11 de setembre, uns perillosos humoristes anònims amb irrefrenables desitjos iconoclastes es van plantar al Fossar de les Moreres vestits de gamba. Duien una pancarta que deia: «¡Som una ració!». Potser tenien raó. O una tapa, que encara és una cosa més petita, un tast, o uns petits fours, aquelles delícies de xocolata que et porten a taula quan ja t'has menjat les postres, que també eren de xocolata. Aquell «apoyaré» de Zapatero s'ha convertit ara en un «evaluaré la posibilidad». Un canvi de registre que és similar a l'oceà que separa una nació d'una ració, perquè no es tracta de cosir pedaços de vellut als colzes del jersei sinó de canviar el fons d'armari perquè resulta que la roba que hi ha ja ens va petita.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 12 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 15 de juliol de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

El procés de l'Estatut ha estat criticat per innecessari, i no pas només per als que el voldrien encara més esquifit, sinó per uns quants que no veien el sentit d'embrancar-se en una aventura que podia acabar malament perquè ningú sabia on ens havia de dur. Amb els anys, la inspiració de Maragall (tan esbojarrada com vulguin) haurà servit, si més no, per conèixer els límits. Amb tots els defectes, de fons i de forma, la reformulació de la llei es basava en la il·lusió d'una partida d'escacs en la qual els dos oponents es tractaven de tu a tu i començaven el joc amb les mateixes peces.

Hem pogut comprovar que no era així. Cada dia n'hi ha més, però, allunyats de la perifèria radical i de l'enfrontament gratuït, que pensen que comença a ser factible (i necessari) que els peons avancin amb normalitat i que s'esdevingui, tard o d'hora, la possibilitat d'un escac. O, almenys, d'unes taules negociades. La «fuerte identidad política de Cataluña» (un eufemisme tou, certament) potser encara és una ració, però la cuina tecnoemocional fa meravelles.