El Periódico

Gent corrent

GEMMA TRAMULLAS

Manel Mora: "A la vida només els romàntics aconsegueixen coses"

De professió, lluitador. Aquest professor del barri de Sants ha estat tota la vida batallant amb el seu cos i mai dóna una causa per perduda.

Dimarts, 13 de juliol del 2010

Manel Mora.

Tot i els seus problemes de mobilitat i un dolor que el martiritza, se sent privilegiat. Ha vist fet realitat el somni de la seva vida, ensenyar, i els seus alumnes el recorden amb emoció.

–¿D'on és vostè?

–El meu poble és Catalunya, però vaig néixer a Puertollano, Castella-la Manxa. Quan dic Puertollano em sona estrany. Tenia 7 anys quan vam emigrar i no deixo de ser un nouvingut, com els que estan sense papers.

–¿I sempre s'ha sentit català?

–Sí, però de jove no parlava català, perquè es reien de mi. Ara penso: «Si Matthew Tree té el seu accent, jo també».

–¿Com es va produir el canvi?

–Estava a COU i un amic em va desafiar: «Si no em parles en català, no t'entendré i no et tornaré a parlar».

–Doncs quin amic.

–Això mateix vaig pensar jo. «¡No m'ho facis, Pere!», li vaig pregar. Però vaig acabar fent una lectura positiva d'aquella reacció: «¿Per què el Pere té tant d'interès que parli català?» A partir d'aquí, vaig entendre millor la realitat nacional de Catalunya.

–¿En quin sentit?

–No hi pot haver justícia social sense una realitat nacional. Ara sóc independentista radical d'esquerres, que és el més difícil que es pot ser, com va dir Lluís Llach.

–L'altra passió és l'ensenyament.

–Em vaig criar entre l'olor de guix, de pissarra i de tinta, que eren les eines del meu oncle. Jo crec que m'assemblo a ell. Era un home analfabet que va perdre les cames quan va saltar a un tren per agafar carbó. Llavors es va posar a estudiar i feia classes a casa seva per a adults, sense cobrar.

–Com ell, vostè també té la mobilitat reduïda.

–Vaig entrar al sistema educatiu amb la meva malaltia congènita: esquicencefàlia bilateral. Els tendons no creixien al meu ritme i me'ls havien de reimplantar. M'han fet 16 operacions. D'estudiant, quan acabava el curs, els nois estaven contents perquè se n'anaven de vacances; jo agafava la maleta per ingressar a Sant Joan de Déu.

–Ser profe i minusvàlid...

–És molt difícil, però m'ha enfortit. Jo era un coix bastant accentuat i cada vegada que arribava a un institut nou es feia un silenci sepulcral i sentia 200 parells d'ulls al clatell. Les burles han anat bé, m'han enfortit.

–És complicat això d'ensenyar.

–Sempre defensaré a capa i espasa els meus alumnes. ¡Que no em parlin de fracàs escolar! Ells no en tenen la culpa. Hi ha una crisi del sistema social i escolar. Els nois arriben a casa i no hi ha ningú, i l'única manera d'arribar-hi és entrar en el seu àmbit personal. Ensenyar no consisteix a fer la gran classe magistral.

–¿Queden gaires profes amb aquest esperit?

–Sí, com a mínim en queden 17, els 17 que estàvem a l'extensió de l'institut de Sant Boi. Era un espai immund, però era igual. Vull pensar que ells mantenen la lluita per una escola pública digna. Només els romàntics aconsegueixen coses en aquesta vida i jo fa 52 anys que dono cops de cap contra la paret.

–¿Per què va deixar les classes?

–Després de 25 anys com a professor, se'm va declarar una altra malaltia que encara no saben bé què és, però en diuen la malaltia del suïcidi. Vaig passar mesos plorant i xisclant de dolor. Em feia tant de mal que em volia morir. La meva dona va estar amb mi dia i nit. ¿Què puc dir que no soni tòpic? Ella ho ha donat tot per mi. Com a lingüista, sóc incapaç de trobar un adjectiu que la defineixi, a ella i a la meva filla.

–¿Està millor?

–Vaig en cadira de rodes i prenc nou medecines diferents, però segueixo patint un 30% de dolor crònic. Fa set anys de la meva jubilació forçada i quan comença el curs encara ploro. Per a mi ensenyar ho era tot.

–Però no ha deixat de lluitar.

–No. Allà on hi ha una causa, jo hi aporto el meu granet de sorra.

–Ara presideix l'associació Blaugranes en Cadira de Rodes.

–El Barça és una excusa per parlar de problemes de mobilitat. Jo no he sigut mai futboler, ni ho sóc, el que he trobat és una causa social absolutament injusta.

–¿Per què?

–És inadmissible que el millor club del món tingui una bossa de marginació. No podem comprar entrades per internet ni als caixers perquè no tenim les localitats assignades; a la nostra entrada només hi posa Gol Nord o Sud. I a més estem a l'última fila i, quan la gent s'aixeca, veiem una muralla. Per als directius som invisibles, però hi som.

No le asusta tener que ganarse la titularidad, pero tampoco quiere aburrirse en el banquillo