elPeriódico.com

Enric Hernàndez Director

La protesta ciutadana que dissabte va col·lapsar el centre de Barcelona no va ser només una gran manifestació, que també ho va ser. La marxa del 10-J va inscriure en la mil·lenària història de Catalunya una nova pàgina que, cisellada pel poble, amaga, com tota obra coral, significats molt diversos. Es pot, doncs, analitzar com si es tractés d'una suma de figures retòriques.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 72 de la secció de Contraportada de l'edició impresa del dia 12 de juliol de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

L'organització va recórrer sens dubte a la hipèrbole al xifrar en més d'un milió les persones congregades, marabunta impossible de contenir un espai tan breu sense causar tumults i víctimes mortals. És cert que el milió de manifestants contra la guerra de l'Iraq també va tenir més de simbòlic que de científic, i això no excusa els que, mitjançant fotos fetes quan la marxa ja es dissolia, compten menys assistents que els que abarroten el Camp Nou quan juga el Barça.

Així mateix, constitueix un oxímoron presentar la protesta com una defensa de l'Estatut fruit de la unitat catalana, per ser aquests últims termes històricament antitètics. És fal·laç pretendre que els que dissabte vam desfilar pel passeig de Gràcia tenim una visió comuna sobre quin ha de ser el futur de Catalunya i el de la seva vinculació (o no) a Espanya. Només cal recordar que entre els instigadors de la protesta contra la sentència del Constitucional hi havia partits i entitats que al seu dia van rebutjar l'Estatut després ratificat pels catalans.

Ara bé, presumir que les abundants consignes corejades en favor de la independència representaven tots els manifestants, inclòs el president José Montilla, suposa una nova exageració. O, si es prefereix, una sinècdoque: el tipus de metonímia que pren la part (vociferant) pel tot (més silent).

Enhorabona, Constitucional

En realitat, el 10-J va ser una metàfora del tràngol que viu la nació. Els partidaris d'un millor acomodament de la identitat catalana a una Espanya més plural ja no disposen d'arguments (i de lemes) després del frustrat (i frustrant) procés de l'Estatut. I els independentistes, genuïns o d'ocasió, s'han encoratjat. L'enhorabona al Constitucional.