elPeriódico.com

Josep Cuní Periodista

Ara que alguns partits polítics i alts càrrecs consideren que han fet el ridícul per la polèmica de la pancarta de la manifestació d'aquesta tarda, seria el moment que aprofundissin una mica més en l'anàlisi de les seves formes que tant desvirtuen els seus fons. Però la seva contumàcia en l'error habitual els ho impedirà i perdran una altra ocasió d'or. Apel·laran al moment preelectoral com en un altre instant ho farien a la conjuntura. I així es mantindran fins al límit en la seva irremissible tossuderia d'anteposar la tàctica partidista a l'estratègia nacional.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 10 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 10 de juliol de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

No obstant, més enllà de la grotesca forma de procedir a causa de l'estètica es manté actiu l'escenari de l'ètica. El de la representació més preocupant: el Parlament de Catalunya i la comissió del cas del Palau de la Música. Una investigació de caràcter polític que, pel que ens ocupa, té el seu antecedent directe en la que va intentar dirimir sense èxit les morts per l'incendi de l'estiu passat a Horta de Sant Joan. Va ser llavors quan, amb certa xuleria, barra i provocació, uns tècnics encoratjats pels seus responsables polítics i altres polítics en falsa defensa de l'honor dels seus tècnics es van descarar davant de ses senyories per intentar retallar-los el seu dret legítim, per democràtic, a preguntar. I va ser aleshores quan, per por de no furgar encara més en les ferides obertes, la nostra Cambra va perdre l'oportunitat de delimitar l'àmbit del sentiment perquè no condicionés el de la raó. I fer veure als dolguts que una cosa era el seu neguit humà, i una altra, l'obligació dels parlamentaris d'inquirir respostes. I aquestes són les conseqüències.

Error

Avança la comissió mal anomenada del Palau. Error en la denominació oficial, perquè quan va esclatar l'escàndol es va convenir que l'entitat era la víctima i no el botxí de l'espoliació infligida. Feia falta, doncs, segons els mateixos actors polítics, preservar el digne nom del referent cultural. Cap cas. Ells mateixos han infringit el seu suggeriment i permeten novament que alguns dels convocants els plantin cara, els provoquin i els menyspreïn, obviant que tant els que ho fan com els que els ho consenten activen la desafecció i maltracten el sistema. ¿Això és admissible? ¿És tolerable? No ho hauria de ser. N'hi ha per rebel·lar-se, especialment si en paral·lel sortim al carrer amb tota legitimitat a defensar els nostres drets i aspiracions, la nostra essència i voluntat. La nostra dignitat. Un país que no respecta les seves institucions no es respecta a si mateix. Una nació que margina la seva autoestima desvirtua la seva aspiració. ¿Com hem de reclamar en públic allò que malferim en privat? ¿Amb quina força dialèctica invocarem el respecte a decidir si els nostres actes arrosseguen aquesta falta de sentit institucional, defensa democràtica i eficiència pública? Són preguntes que busquen resposta. Individuals i col·lectives. I no s'hi val a escudar-se en la llibertat d'expressió, perquè, com totes les llibertats, també té els seus límits. Ni a la defensa de l'honor personal quan és l'honor de la pàtria l'ofès. És clar que no és menys cert que, per exigir un comportament semblant al ciutadà, aquest hauria de tenir al davant uns representants capaços de superar la temptació de convertir una comissió en un circ mediàtic. El que en realitat han fet. Malgrat que els pesi o ho neguin.