elPeriódico.com

Salvador Giner

Ara és l'hora, catalans. És l'hora que la nostra civilitat, la nostra cortesia, la nostra perenne voluntat d'enraonar amb un rival que no entén de raons, que no ens perdona ser una tossuda nació en aquest racó d'Ibèria, no ens facin defallir. És l'hora de dir prou. Un cop més.

LEONARD BEARD

Més informació

• Tags: Opinió, Opinió sobre l'Estatut

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 13 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 09 de juliol de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Molts conciutadans que vindran a la manifestació popular de rebuig a la sentència judicial contra l'Estatut que aprovà el nostre poble, el nostre Parlament, l'altre, i totes les instàncies governamentals del Regne d'Espanya, sostenen, però, que l'esforç no servirà per a gaire res. Segons ells, l'endemà, tot seguirà igual. Pensar així és un tràgic error. Un error, per cert, ben català. Som gent que vol resultats. Pensem que som pràctics, que sospesem sempre les conseqüències i que mirem la vàlua de les coses segons els rèdits que ens puguin donar. No és ben bé així. I pel que fa a allò més sagrat, que és Catalunya, no és gens així.

Sovintla rauxa ens ha dut a cometre errors històrics que hem hagut de pagar massa cars. Però també l'hem encertada prou vegades perquè no defallim ara. Penseu com, amb totes les imperfeccions, hem recorregut un camí molt llarg d'ençà que, en plena dictadura, amb una tossuderia extraordinària, la vam soscavar i l'enfonsàrem. L'exigència popular de llibertat, d'amnistia i d'un Estatut d'autonomia per a Catalunya, desmoralitzà un règim polític abjecte i anticatalà. En cap altre lloc d'Espanya el clam popular constant –sense violència, en pau, amb sacrificis de tota mena– arribà tan lluny i aconseguí tant. Fins i tot aconseguírem que un legítim president de la Generalitat, exiliat durant molts decennis, tornés, victoriós, a casa seva.

La lluita, ara, és molt més difícil, més complexa. L'heroisme sempre és més tràgic, més espectacular, quan l'opressió és directa, i la persecució, més nua. Quan, entre altres mals, l'opressió incloïa un genocidi cultural directe contra nosaltres, tot era ben clar. Ara, en canvi, emparats pel grau de democràcia, tolerància, autogovern i garanties constitucionals que ens ofereix la Constitució de 1978, l'exercici de la llibertat i l'afirmació dels drets de la nostra dissortada pàtria són força més complicats. Ara, per començar, hi ha una institució que duu l'esplèndid nom de Tribunal Constitucional. No importa que molts dels seus il·lustres membres hagin ultrapassat el termini oficial de la seva pertinença a la venerable institució; no importa que s'hagin passat quatre anys per parir, com les muntanyes, un ratolí esquifit; no importa que, exhausts de tanta feina, els magistrats es donin vacances per assistir a sagnants curses de braus; no importa que, en la seva magnanimitat, ens concedeixin el dret a enraonar

–entre nosaltres s'entén– la llengua vernacla, que ara en diuen vehicular; no els importa que ens neguin el dret més elemental a dir-nos el que som, una nació. Pura i simple, una nació. Tant se val. Per a ells.

EL que sí que importa és que ni ara ni mai ens guanyi el cansament. El que sí que importa és que assumim la complexitat i les dificultats quotidianes que ens ofereix la imperfecta democràcia

–però més substancial del que sembla– de la qual gaudim. Cal que entenguem que l'heroisme de cada dia, sempre modest, sempre fet de petites passes –a l'escola, al carrer, en una clínica, a les pàgines d'un diari, en la lluita per aconseguir uns recursos que ens han furtat, en una fàbrica, una obra pública– no es pot abandonar. Igualment que no podem abandonar la manifestació pública pel nostre sobirà dret a decidir per nosaltres mateixos sobre nosaltres mateixos. Un cop, i un altre cop, sense defallir.

És per això que la iniciativa d'una associació cultural patriòtica, com és Òmnium, a la qual ens hem afegit moltes institucions del país –i primer de tot la nostra acadèmia nacional de les ciències, l'Institut d'Estudis Catalans–, de manifestar-nos públicament pels drets més elementals de la nostra pàtria, s'ha d'escoltar i seguir. No us demaneu si l'endemà haurem aconseguit res. Perquè l'endemà no aconseguirem res palpable pel que fa a la justícia que ens mereixem ni a la sobirania que ens pertany amb tota plenitud. Només serà una passa més per anar fent via. El que sí que haurem aconseguit és un bé intangible: el de la nostra dignitat que és la de la nostra nació.

Hi ha una brama prou persistent sobre el nostre tarannà nacional –fora sobretot de casa nostra– que ens vol industriosos, treballadors, tocant de peus a terra, i amb altres trets, no sempre gaire afalagadors. Per fortuna aquest país nostre té també una immensa bona fe, i s'il·lusiona acaronant la idea de sentir-se amo d'ell mateix a casa seva, pacífic, solidari amb els altres, pròsper i encomanant prosperitat a tothom que amb nosaltres vulgui conviure. Per fortuna la nostra gent sap que perquè tot això no sigui només un somni, cal guanyar-se la victòria. A pols. Amb humilitat, amb senzillesa, amb l'esperit feiner que és el nostre. Dissabte, al vespre, catalans. President de l'Institut d'Estudis Catalans.