elPeriódico.com

La primavera del 1890, Eduardo Pondal va compondre la que acabaria sent la lletra oficial de l'himne gallec: un poema que va titular Os Pinos. Ho va fer a requeriment del músic mindoniense Pascual Veiga, en previsió que pogués quedar desert el certamen musical convocat per l'Orfeó número 4 de la Corunya per elegir la millor «marxa regional gallega». En la tercera estrofa diu: «Mais só os iñorantes e féridos e duros, imbéciles e escuros, non nos entenden, non». Un segle i escaig després, seguim més o menys igual. A part de fer-nos matisar aquest «imbéciles» apassionat, però políticament incorrecte, continuen sense entendre, o ni tan sols escoltar, aquell rumor de pluralitat nacional que porten els pins remorejants del bard de Ponteceso. Els que tenen aquesta idea d'Espanya com a invent únic no comprenen, o no volen acceptar, que altres tinguem altres idees, o fins i tot cap, d'aquell invent. I com que sembla que d'Espanya només n'hi pot haver una i no cinquanta-una, i a més només pot ser la seva, les altres són sectàries, o excloents, o no toquen, o es prohibeixen, o les sentencien inconstitucionals, o les declaren sense eficàcia jurídica.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 14 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 04 de juliol de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Aquesta falta de voluntat per entendre els que tenim una altra idea de l'artefacte nacional que compartim aporta la pitjor sensació que deixen les reaccions per la sentència de l'Estatut. Bastant pitjor que Cospedal barrejant sense agitar un combinat sec de feixisme i marxisme; i gràcies que algú la va parar a temps, que, si no, també cauen el dadaisme, el cubisme i el més infame entre els mals de la humanitat: el centrecampisme. Pitjor també que aquell cinisme de reclamar agraïment perquè ara sí que s'ajusta a dret, no com abans, que anava pel mal camí. Pitjor fins i tot que recórrer a la mentida piadosa que amb aquest limpia, fija y da esplendor del tribunal, Catalunya tindrà l'autogovern més important de la seva història. El pitjor de tot ja no està en la sentència ni en la redacció, que no millorarà la primera impressió. El pitjor de tot s'instal·la en aquest pressentiment que som a l'altre costat del riu amb aquella tristesa insolucionable que, com deia metafòricament Gómez de la Serna, no s'arregla ni amb un pont.