elPeriódico.com

{Oriol} Bohigas Arquitecte

La sentència del Tribunal Constitucional ha estat una doble bufetada al procés d'assentament de la democràcia, tan lent i tan insegur a Espanya, ben fàcil de manipular i tergiversar tant des de la disbauxa com des del sectarisme conservador. La situació està carregada de continguts estratègics i de possibilitats de futur polític i això fa que s'imposi com a tema obligat a l'hora d'escriure un article, encara que sigui repetint el que diuen tantes altres veus. En un tema com aquest, la repetició i la coincidència són factors que poden ser més decisius que les elucubracions massa personalitzades.

PERICO PASTOR

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 13 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 04 de juliol de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

La bufetada, efectivament, ha estat doble. Per una banda ha liquidat les esperances ingènues que encara manteníem per una Espanya plural, aquella mentida amb la qual ens han tingut distrets i enganyats durant trenta anys. Ara, doncs, encara serà més difícil insistir des de Catalunya en la formulació democràtica d'una Espanya oberta i integradora. És a dir, resultarà difícil poder assolir una estabilitat política que doni un cert confort als ciutadans d'una i altra banda.

A MÉS, la sentència ha donat una empenta definitiva a la desafecció política dels ciutadans. I aquest segon efecte encara és més greu i té pitjors conseqüències per a la bona aclimatació de la democràcia. ¿Un ciutadà normal pot entendre que un grup de funcionaris conspicus trigui quatre anys a donar sortida a un dictamen que interromp la normalitat legislativa? ¿Un ciutadà normal pot acceptar l'autoritat d'aquests jutges desqualificats per raons polítiques i de procediment? ¿Què se n'ha fet dels acords entre el Parlament i el Congrés dels diputats i dels resultats del referèndum celebrat a Catalunya?

¿Què tenen a veure la sèrie de detallets escadussers, però malintencionats, sobre la llengua, el finançament, la justícia amb les essències de la Constitució? La conseqüència immediata és que la ciutadania creu cada vegada menys en la política i, sobretot, en els partits polítics.

I AIXÍ, desgraciadament, molts ciutadans han acabat de perdre l'empenta necessària per defensar els propis drets a través d'una democràcia que no funciona. I quan un grup col·lectiu o un partit proposa una acció unitària, de tot el país, ningú no s'ho acaba de creure perquè tothom pensa que els interessos de tot ordre ¿sobretot els electorals¿ no permetran aquesta unitat.

Vegem, sinó, com cada partit s'ha apressat ja a aprofitar l'ocasió per desprestigiar els altres. Els socialistes no paren de dir que és un fracàs del PP perquè la seva demanda de suprimir més de dos-cents articles s'ha reduït a una quinzena de modificacions. El PP acusa els socialistes de no saber ni fer ni tramitar lleis perquè han de ser corregides pels tribunals i demana una repulsa pública. CiU per un cantó i els membres del tripartit per un altre fan interpretacions que condueixen directament a la campanya electoral. Potser sí que s'aconseguirà fer una manifestació unitària, però l'endemà ¿serem capaços de continuar treballant tots plegats? ¿Haurem recuperat un mínim d'entusiasme patriòtic per seguir alimentant les reivindicacions nacionals, sota uns partits que ja ens mereixen poca confiança com a líders de la reacció? Estem en perill de caure en la doble maledicció de l'autoflagel·lament i el tantsemenfotisme permanents en moltes de les nostres reaccions del dia després de les catàstrofes.

Aquesta manca de confiança retroalimenta el mateix desencís democràtic que se suma a les preocupacions quotidianes de la crisi econòmica. El país està abatut políticament i no reaccionarà només amb el vell mirallet de la reforma de l'Estat ni, tampoc, de les anul·lades perspectives del federalisme. Per sortir d'aquest abatiment cal fiançar noves il·lusions, fins i tot les que, per ara, encara s'han de plantejar en terminis llargs i amb realismes condicionats, com pot ser la reclamació d'uns elevats nivells d'independència.

SEGURAMENT, la unitat de la reacció ciutadana i política seria, ja des d'ara, més ferma si es fes sota uns ideals més radicals. Només a partir d'aquesta mena de radicalitat es pot construir un front unitari que presenti una reivindicació essencial i que no es dispersi en els fragments dels diversos interessos partidistes. Si no és així, correm el perill de perdre una ocasió important, de gran transcendència política, en unes circumstàncies que trigaran molt a repetir-se.

És importantíssim, doncs, no perdre aquesta ocasió. Hem de mostrar la fermesa de tot el país i això només s'aconsegueix assumint la radicalitat dels objectius. No cal discutir la sentència del Tribunal Constitucional. Cal parlar directament dels ideals de la independència.