elPeriódico.com

Josep Cuní Periodista

¿Què respondria una pedra si la insultessis? Res. Doncs imita la pedra», sentencia Epíctet. I és el que ha fet José Montilla: seguir l'exemple del clàssic i no contestar a María Dolores de Cospedal després que aquesta el titllés de feixista per la seva resposta a la sentència de l'Estatut. Hores més tard, la líder popular va fer creure que no havia dit el que es pot sentir les vegades que es vulgui a la xarxa i que demostra que sí, que ho va dir amb premeditació i a consciència. I va matisar. Només va matisar, perquè ja sabem que un polític, després d'un error, per terrible que sigui, no rectifica mai ni se'n penedeix. Només gradua el que ha dit perquè sembli que retira el que, en veritat, manté. ¿Però qui els ha fet creure una ximpleria semblant? Segurament algun assessor històric espavilat que no els volia bé i que ha tingut en els seus seguidors professionals els pitjors enemics de la política com a servei públic. Imaginin-se el moment. És fàcil. Qui fos i quan fos havent d'esmenar la seva pròpia plana i el seu entorn advertint-li que anés amb compte de no donar una imatge de fragilitat, massa humana. Que el que havia de fer, i el seu càrrec l'hi obligava, era no demostrar flaqueses ni a exhibir debilitats, seguint les teories de Maquiavel. I, és clar, com que admetre un error s'ha posat al mateix nivell que no retirar un insult, allà ha quedat el suggeriment convertit en dogma. I així els va. Sense entendre que és la falta d'educació, honestedat, prudència i transparència el que ha motivat el divorci amb la gran majoria silenciosa del país. I així se'ls escalfa la boca, com a vegades lamenten, perquè els excita la brega verbal deixada anar davant de la claca dels mítings endogàmics a falta de poder fer servir les mans. Com si les paraules, per tosques que siguin, no fereixin molt més que els punys. O la desqualificació fos una agressió menor. En canvi, tots sabem que aquesta persisteix molt temps després que l'os s'hagi recompost. Hi ha una altra consideració sobre aquest excés que tampoc pot quedar al marge. Ara que l'esquerra ja ha après que no podia anar titllant de fatxa el primer que la contrariés, ara és la dreta la que llança el bumerang del seu propi passat als seus oponents. ¡Com es nota la influència al PP d'aquell col·lectiu d'excomunistes convertits en homes de confiança d'Aznar! Una altra herència enverinada que la situa en la polaritat extrema que Jimmy Carter denuncia que també viuen els Estats Units, amb uns republicans més díscols que mai. Però aquí aquest tipus de confrontació apareix com el llegat d'una Espanya ferida pels seus propis representants que la malgasten de tant utilitzar-la. Com les innecessàries vuit vegades que el Tribunal Constitucional necessita apel·lar a la unitat perquè encara que ja consti a la Carta Magna per a alguns no és suficient.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 4 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 03 de juliol de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Greuge

Ho ha dit Joaquim Albareda: «La sentència és hereva de l'esperit del just dret de conquista. Uns individus s'atorguen la capacitat de decidir per sobre de la voluntat popular». I ho diu qui acaba de publicar un excel·lent i minuciós treball històric sobre la guerra de successió d'Espanya, a la qual atorga caràcter europeu i que té una de les seves derivades en l'11 de setembre català. Resumint: pactisme i constitucionalisme a la Corona d'Aragó i decisionisme a Castella. I d'aquells fets de 1707 es deriva el dèficit democràtic seriós d'avui. ¿Qui els ha aturat el rellotge?