elPeriódico.com

Albert Branchadell Professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB

A Miquel Siguan, in memoriam.

TRINO

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 8 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 02 de juliol de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

La vuitena legislatura del Parlament arriba al final i és hora de fer balanç. En matèria de política lingüística el panorama no és especialment favorable. El secretari de Política Lingüística, que és el suposat màxim responsable polític de l'àrea, s'ha pres el càrrec més com una sinecura que com un repte i la seva gestió (si és possible utilitzar aquest terme en el seu cas) s'ha caracteritzat per una inoperància característica. Si un mira ara el document programàtic subscrit per PSC, ERC i ICV-EUiA el 2006, s'adona immediatament dels escassos èxits obtinguts: ni s'ha desplegat l'Estatut respecte a les polítiques lingüístiques, ni s'ha promogut l'aprovació d'una llei de llengües per part de les Corts que incorpori el català als símbols i institucions de l'Estat, ni s'ha aconseguit que el català sigui una llengua europea «a tots els efectes», ni s'ha millorat la seva posició en àmbits com l'Administració de justícia, on el percentatge de sentències redactades en català de fet ha retrocedit els últims quatre anys. Posats a no fer, Bernat Joan ni tan sols ha reformat el paper del Consell Social de la Llengua Catalana, que continua sent un ens invisible que difícilment compleix el seu teòric paper d'organisme de «participació social» en la política lingüística del Govern.

MALGRAT aquest relatiu fiasco, la vuitena legislatura també ha deparat algun resultat positiu. La relativa ronseria de Bernat Joan contrasta amb la tenacitat dels responsables d'altres àrees que tenen un possible abast lingüístic. Entre aquests, es pot destacar el paper d'Oriol Amorós al capdavant de la Secretaria per a la Immigració. A Amorós, un polític tan prudent (¿algú l'ha sentit parlar del burca?) com treballador, se li ha de reconèixer la capacitat de mobilitzar els recursos polítics necessaris perquè el Parlament pogués aprovar una llei tan sensible com és la de l'acollida de les persones immigrades.

L'article 9 d'aquesta llei diu tot el que s'ha de dir. Els estrangers immigrats, al llarg del procés d'integració en la societat catalana, han d'assolir les competències lingüístiques bàsiques tant en català com en castellà. Aquí és bo destacar l'exercici de realisme sociolingüístic d'un militant d'ERC com Amorós: les competències bàsiques en castellà, que és la llengua habitual de la meitat de la població, també formen part de la integració en la societat catalana. Una vegada proclamat aquest principi de bilingüisme, la llei estableix un ordre d'aprenentatge: els serveis de primera acollida oferiran formació en llengua catalana en primer lloc; la formació en llengua castellana vindrà a continuació i només per a les persones que ho sol·licitin o que ho requereixin. En aquest punt, la llei subscriu un principi discutible segons el qual les llengües s'aprenen d'una en una, però l'ordre establert té una base sociolingüística clara, que només la miopia política deliberada que practiquen els seus partits els impedeix apreciar a Alicia Sánchez-Camacho i Albert Rivera. A Catalunya hi ha dos o tres centenars de milers d'estrangers immigrats que no requereixen formació en castellà per la simple raó que ja el saben. Tant si és la seva llengua materna com si no ho és, pràcticament tots els equatorians, bolivians, colombians, peruans, argentins i altres llatinoamericans que resideixen a Catalunya tenen un coneixement funcional del castellà. D'altra banda, més enllà del seu possible origen llatinoamericà, és prou sabut que en el conjunt de persones estrangeres el coneixement del castellà està molt més estès que el del català. Les dades de l'Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població del 2006, de l'Enquesta demogràfica del 2007 o de l'Enquesta d'usos lingüístics de la població del 2008 són unànimes en aquest sentit.

Si algUNA cosa li sobra a la llei d'acollida de les persones immigrades és el qualificatiu de «comuna» aplicat a la llengua catalana («El català és la llengua comuna per a la gestió de les polítiques d'acollida i d'integració»). Per començar, el concepte de «llengua comuna» ni tan sols és estatutari. Però el pitjor que pot passar és que aquest precedent legislatiu serveixi per introduir la «llengua comuna» en futurs productes legislatius o, fins i tot, en l'horitzó sociolingüístic de Catalunya. Doncs no: el concepte de llengua comuna és un invent jacobí que ha servit històricament de coartada ideològica per aconseguir l'homogeneïtat lingüística dels estats nació sorgits després de la Revolució Francesa. Els que rebutgem que el castellà sigui la llengua comuna d'Espanya també hem de rebutjar que el català sigui la llengua comuna de Catalunya. Com deia el nostre enyorat Miquel Siguan, la pèrdua del qual potser no hem ponderat tal com es mereix, el projecte de construir comunitats polítiques sobre històries, llengües o religions comunes és un projecte fracassat. I tal com es va encarregar de recordar Ignasi Vila en la cerimònia de concessió del premi Linguapax a Siguan, celebrada recentment, aquesta reflexió val tant per als estats actuals com per a les nacions que aspiren a aconseguir el seu propi Estat.

Professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB