elPeriódico.com

A. Serra Ramoneda President de Tribuna Barcelona

Una tia àvia soltera tenia un lloro molt loquaç. Un nebot de poca edat no es va poder contenir: «Escolta, tieta, aquest lloro ¿ja sap que és un lloro o es creu una persona?». Una pregunta semblant es podria formular a algunes de les caixes d'estalvis espanyoles davant les estratègies que en aquests últims lustres han seguit aprofitant els graus de llibertat creixents que les successives reformes legals els concedien. D'un marc molt restrictiu per a elles van anar passant a un altre on tenien les mateixes possibilitats que els bancs, amb els quals es van posar a competir. Però em temo que davant d'aquest afany d'utilitzar al màxim els espais oberts per aquesta desregulació van oblidar que la seva naturalesa jurídica, no pas el marc regulador de l'activitat, els imposava unes restriccions que els bancs no tenien.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 7 de la secció de Opinión de l'edició impresa del dia 27 de juny de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Un mal endèmic de moltes de les nostres caixes neix de l'escassa quantia dels seus recursos propis. Sovint els seus fundadors van aportar un capital inicial gairebé simbòlic que només pausadament ha anat creixent gràcies als beneficis retinguts, o sigui, no dedicats a obra social, i a l'emissió, dins d'uns límits molt estrictes, d'uns títols especials amb un import que s'incorporava al numerador del coeficient de garantia. Aquest coeficient es defineix com la proporció entre els recursos propis, incloent-hi els títols especials esmentats, i la suma dels diferents components de l'actiu ponderats pel risc que cada un comporta. El Banc d'Espanya assenyala el límit mínim, igual per a bancs i caixes, a què el coeficient en qüestió pot arribar. El desig d'emular els bancs, d'aconseguir seure als consells d'administració de grans corporacions, més l'afany dels gestors per acontentar les autoritats polítiques per assegurar-se el càrrec, van portar a fer que algunes caixes es llancessin a inversions de gran consum de recursos propis, i a vegades fins i tot de rendibilitat escassa. Si ja en els temps de bonança vorejaven el mínim exigit, quan es va ennuvolar el panorama va saltar la sirena al Banc d'Espanya.

D'altra banda, encara ara es repeteix una afirmació que ja només és un tòpic: l'avantatge competitiu de les caixes radica essencialment en la seva identificació amb el territori on van néixer i en el coneixement que en tenen. No obstant, moltes de les caixes tenen una proporció gens despreciable de les seves oficines fora d'aquest territori, de manera que no disfruten de la protecció del suposat avantatge competitiu. Fins a finals dels 80, a les caixes se'ls prohibia saltar-se les fronteres de la seva demarcació. Derogada aquesta restricció, es va iniciar una carrera expansionista que va tenir tres conseqüències. La primera, incrementar la competència al superposar-se les xarxes d'oficines de totes les entitats en tots els territoris. La segona, diluir les senyes d'identitat que els permetien bones quotes de mercat. La tercera, crear un excés de capacitat que ara el Banc d'Espanya vol corregir mitjançant fusions. Per cert, les caixes basques van saber no competir entre elles renunciant a obrir oficines fora del seu territori.

Es podria atribuir la culpa al legislador que va obrir l'aixeta de la desregulació portat pels aires liberalitzadors imperants. Però l'oblit dels responsables d'algunes caixes de les condicions que imposa la seva naturalesa indica que hi ha hagut un problema de governança. Executius agressius que tenien com a únics objectius el creixement i els beneficis, més la seva remuneració, per als quals caixes i bancs són entitats intercanviables, van obtenir el control de la gestió. Alguns dels que s'asseien als òrgans de govern van sentir la fascinació per l'aurèola d'èxit que envolta els banquers totpoderosos sense adonar-se de les exigències imposades per la naturalesa i els principis fundacionals de les peculiars entitats que administraven. És legítim que els que participin en el govern d'una societat anònima, i els bancs ho són, tinguin com a objectiu prioritari el lucre, tant de la institució com el propi. Però qui es compromet a col·laborar en el govern d'una caixa ha de ser conscient que assumeix uns compromisos socials que comporten moderació en els afanys crematístics de qualsevol nivell.

Pot ser que les caixes, tal com les van concebre els seus fundadors, ja no tinguin lloc en la societat actual. En una interpretació darwiniana, serien diplodocs destinats a desaparèixer en un hàbitat que se'ls ha tornat hostil. Si això fos així, s'hauria de facilitar que es convertissin en bancs com més aviat millor. Si aquesta hipòtesi no fos certa, si encara tinguessin una funció a complir al segle XXI, dues són les vies utilitzables. La primera consistiria a tornar a temps anteriors, amb una regulació que els impedeixi comportaments poc adequats a les seves condicions operatives. La segona seria confiar que les que desitgin ser fidels als seus orígens deuen haver après la lliçó, però completar aquesta esperança amb un codi de bon govern. Només així seria segur que el lloro oblidaria per sempre el miratge de ser una persona.

President de Tribuna Barcelona.