Avui és el dia dels fidels difunts. El dia dels morts. La commemoració s’ha desplaçat cada dia més cap al dia 1, per una qüestió pràctica i per les influències que tots sabem, però el dia 2, a diferència del primer dia del mes (una festa grossa), ens acosta més a la solitud, al desert paorós que crea la desaparició. S’estén davant nostre, com una boira inclement, el trist novembre sense esperança, i aquest dia 2 en simbolitza, farcit de buidor, la pesada càrrega dels absents.
Però no els volia parlar de morts, sinó de vius. De poetes vius que antologuen poetes vius i morts, com ha fet Jaume Subirana amb la seva última selecció. En una tan ajustada i precisa data, Subirana publica (a Ara Llibres) Que no mori la llum. 50 poemes per a funerals. És la tercera entrega del que podríem anomenar «la família dels 50», manuals d’alta ajuda literària, festius, arravatats o tràgics. Abans, la delicada tria de poemes de Nadal i l’afirmativa aposta de poesia amorosa. Ara, mig centenar de composicions intenses, emotives, fredes, filosòfiques, distants, corprenedores, espirituals i materials sobre la mort. Hi ha clàssics, com Dylan Thomas i Auden (amb el seu insuperable Blues funeral), i com Maragall, és clar, i aportacions recents, com l’esquerdat rés íntim d’Oriol Izquierdo.
Servirà per a moltes coses, aquest llibre. Per renovar la immutable oferta de les funeràries, per exemple. Per gaudir de la lectura sense cap més ànim que el de la satisfacció personal. I, sobretot, per informar-nos que tots els poetes que han parlat de la mort, que l’han blasmat o que hi han lluitat, que han perdut, tots ells, ens informen d’una sola veritat: els poemes que Jaume Subirana ha triat per als funerals són una lliçó de com la literatura ens acosta a la vida. L’única salvació possible.