El Periódico de Catalunya

Dissabte 20 gener 2018

Iniciar sessió

Inicia sessió amb el teu compte d'El Periódico

He oblidat la contrasenya Política de privacitat

Si no ets usuari, registra't

exposició

Rosemarie Castoro, dona, pionera i ignorada

Rosemarie Castoro va ser precursora del minimalisme però la història l'ha oblidat. El Macba repara el greuge dedicant-li una àmplia exposició

«Va ser una artista increïblement ambi­ciosa i consumada però que ha sigut totalment ignorada». Més: «Va jugar un paper fonamental en el moviment minimalista. Molt més important del que es pensava». I va formar part del cercle de l'avantguarda novaiorquesa dels 60 i 70, al costat de Sol LeWitt, Donald Judd, Robert Morris i Carl Andre. Llavors, ¿per què tant d'oblit i ostracisme? No hi ha dubte en la resposta: «Per ser dona». Ho afirma Tanya Barson, conservadora en cap del Macba. La seva condició femenina li va segellar portes en moltes galeries, i altres se les va tancar ella mateixa al no voler participar en col·lectives de dones. «Soc primer que res artista i no vull ser segregada en un sistema de quotes», va deixar escrit al seu diari. Però la injustícia no es va acabar aquí. Malgrat la seva indiscutible qualitat, la seva projecció social sempre va estar vinculada a la figura del seu marit, Carl Andre, un dels grans del moviment. Ara el ­Macba recupera la seva obra i la seva memòria de la mà de Barson en la que és la primera gran exposició al món que se li dedica. Era Rosemarie Castoro (Nova York, 1939-2015).

Hi va haver cert rebuig contemporani i un cert ostracisme posterior, però tot i així Castoro va gaudir de reconeixements puntuals. Així, va participar en una de les primeres exposicions dedicades al minimalisme ('Distillation', 1966) i va ser una de les vuit artistes que van respondre, el 1971, al reconegut assaig de Linda Nochlin 'Why have there been no great women artists' (¿Per què no hi ha hagut grans artistes dones?). «Però si hagués sigut home, hauria exposat molt més». Paraula de Barson.

TOTS ELS LLENGUATGES

La conservadora, i comissària de l'exposició, ha reunit 230 treballs de l'artista que cobreixen del 1964 al 1979. Els 15 anys de la seva producció que van del minimalisme al postminimalisme passant pel conceptualisme i tots els moviments que va trobar pel camí: 'op art', 'land art', 'body art'...

Rosemarie Castoro. Enfocar a l'infinit

Macba. Plaça dels Àngels, 1.
Fins al 15 d'abril.

Per entendre tant canvi és bàsic conèixer dues característiques de Castoro. La primera: «Coneixia un nou llenguatge, l'absorbia i després l'abandonava per seguir avançant». La segona: «Encara que el seu estil canviés radicalment, les seves obsessions i idees (el cos, el moviment i l'espai) estaven sempre presents».

Hi ha més nexes en la seva producció, com la barreja de tècniques: en les peces, dibuix, escultura i arquitectura es confonen. No en va s'autodenominava «pintora­escultora». Un terme tan radical com algunes peces seves. Com ­Seattle cracking, l'intent metafòric de tallar un edifici molt abans que Gordon Matta-Clark i Doris Salcedo s'hi posessin.