El Periódico de Catalunya

Dissabte 19 agost 2017

Iniciar sessió

Inicia sessió amb el teu compte d'El Periódico

He oblidat la contrasenya Política de privacitat

Si no ets usuari, registra't

12 contes sense pietat

No soc la teva nina

No soc la teva nina

RICARD CUGAT

Quin vertigen que fa endinsar-se en l’obra de Muriel Villanueva. Quin vertigen –i quin pudor– fa saber que inclines mig cos per enfonsar el cap en els seus temors, en els seus dubtes, en els seus traumes, en la seva intimitat. Quin vertigen –i quina por– fa pensar que no estan tan lluny dels teus. I quina enveja –¡quina enveja!– fa comprovar que algú té la valentia de mirar les angoixes als ulls, de posar cara als fantasmes de la infància i, sobretot, d’explicar-nos-ho així.

Muriel Villanueva (Barcelona, 1976) ha escrit un petit llibre gegant. Es diu 'Nines' i l’ha editat Males Herbes, que ja va publicar el seu treball anterior, El parèntesi esquerre (2016). El debut en tapa verda va ser una novel·la sobre una dona que, després de la mort del seu marit i amb un nadó a coll, havia de reescriure’s. En aquesta ocasió és una col·lecció de contes depurada amb calma i cura perquè les històries no se succeeixin, sinó que sumin fins a formar un tot que, com sempre en l’obra de Villanueva, parla d’ella i de les seves orteguianes circumstàncies: la seva feminitat, la seva maternitat, la seva sexualitat, i el pes de la seva família en la seva dificultat per lidiar amb tot plegat.

DONES QUE SAGNEN

«He escrit els contes al llarg d’uns quants anys. ¿Per què amb les nines com a fil conductor? Suposo que em van començar a arribar històries amb nines pel mig i vaig veure que allà hi havia un llibre. En vaig escriure més que els que hi ha aquí [en són 12], però vaig eliminar aquells que eren pura ficció i n’hi vaig incorporar altres en què la part personal, l’autoficció, hi era més present. Això és el que, al final, ha donat entitat de llibre als relats», explica. Uns relats escrits sense concessions, ni de forma ni de fons. Uns relats sobre nenes que tenen dues mares però senten que no en tenen cap, sobre dones que sagnen per la vagina i pel cor; uns relats que devia doldre escriure, que dol llegir-los i que inquieta pensar com ho deu digerir el seu entorn.

«Sempre tens por de molestar amb el que has escrit. Però aquest llibre, per ser el que jo crec que ha de ser, necessita que jo expliqui la veritat. Per això, els contes en els quals havia ficcionalitzat més els fets han caigut, o han caigut les capes de ceba que hi havia posat per protegir algunes persones. Les dues mares d’algun relat eren, al principi, una mare i un pare. Però això no tindria sentit», explica. ¿Vol dir que tot el que explica és cert? «No. Hi ha mentides, però mentides al servei de la veritat», somriu Villanueva. És clar: si no, no seria l’altíssima literatura que és. «A vegades sents una mica de culpa per si els afectarà el que llegeixen –continua–, però crec que t’has de sobreposar. Per responsa­bilitat. No podem parlar només del que és bo. Per això jo ­escric històries com la que parla de l’abús [La seva nina] o la de l’avortament [Nina de Playmobil]. Jo he tingut tres avortaments, i et sents molt sola. Quan ho expliques, resulta que és molt freqüent, però ningú t’ho havia dit». «La meva pregunta és per què coi no ens ho expliquem quan passa i per què ens esperem que passi als altres per dir doncs jo també i per què ens deixem soles les unes a les altres», escriu Villanueva en un acte de metaliteratura, una altra de les constants de la seva obra.

'JO, AQUÍ, ESCRIVINT AIXÒ’

«A mi el que m’agrada és reflexionar sobre el fet d’escriure. Per això ho explicito tantes vegades en les meves històries: ‘Soc jo, aquí, escrivint això’». Per això, també, ha renunciat definitivament a una plaça de mestra de música («feia anys que estava en excedència») per dedicar-se a impartir cursos d’escriptura. «Vaig estar una dècada a l’Ateneu, però ara vaig per lliure». Dona classes a Catorze, l’Escola d’Escriptura de Lleida i la llibreria Al.lots, i fa temps que està al darrere d’un projecte de cine que li fa molta il·lusió: convertir en un curt Nina de paper, un altre dels contes de Nines.

Tot per no ser com les nines dels seus contes, correlats de les nenes que hi apareixen, éssers estàtics atrapats en caixes, éssers per ser mirats, fàcils de manipular o, gairebé pitjor, d’ignorar. Éssers a qui, si es posés un bolígraf a la mà, farien el que ha fet Villanueva: purgar el dolor en relats que, més que una tireta, han de ser el punt final d’un repertori recurrent. Trobar la força per dir al seu creador: «No soc la teva nina».