Per a molts grups de rock, els concerts acústics són grans oportunitats per semblar més madurs i sensibles. I no cal dir si tenen com a marc una sala com el Palau de la Música. Però no és certa aquella teoria que diu que la prova definitiva per a una cançó, la manera de demostrar el seu valor, és desendollant-la. A les de Vetusta Morla, per exemple, els va molt bé l'electricitat i l'aparell instrumental, i en acústic sonen planes i insípides. Dimecres, en la primera de les seves dues nits al Festival del Mil·lenni, el grup madrileny no va alçar el vol fins que, a meitat del concert, es va armar amb guitarres elèctriques i teclats.

Pucho, cantant de Vetusta Morla, al Palau de la Música. ELISENDA PONS

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 59 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 03 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

Fins llavors, i després d'un brevíssim, condensat pas d'Inspira, del qual esperem ja amb emoció el seu tercer disc, vam assistir a un set de nou cançons desossades, amb guitarres i baix acústic i tocs de xilòfon que es va obrir amb la peça inèdita Los bue­nos. Pucho ens va convidar, com és costum, en un correctíssim català, a disfrutar d'un repertori preparat «amb tanta cura», i va afegir que havien agafat les seves cançons i les havien portat una mica més enllà. Bé, potser volia haver dit més cap aquí, ja que talls com Cenas ajenas i Al respirar van sonar plàcides i manses.

Era el seu debut a la sala (encara que Pucho la va trepitjar fa un any quan va actuar convidat per Delafé y Las Flores Azules) i va haver-hi efecte Palau, és clar; aquest conegut plus d'excitació de les grans ocasions, del qual el grup va treure partit pactant detallistes cors i palmes amb el públic a Baldosas amarillas i En el río. L'aventura acústica va culminar amb Rey Sol i, després, Vetusta Morla es va dedicar al que millor sap fer: aixecar un mur de so líric en la tradició U2-Radiohead-Coldplay, alimentat amb aquests textos generalment incomprensibles. Per a la transició, va triar, adequadament, el sigil·lós crescendo de Canción de vuelta.

ESCALADA SÒNICA / La següent cançó, Boca en la tierra, va venir acompanyada d'una allau de recursos de llum i so, com si el llarg preàmbul acústic tingués com a propòsit final el lluïment, per contrast, de les seves armes més genuïnes. Allà hi havia, doncs, Vetusta Morla amb el seu arsenal complet de recursos i la seva artilleria pesant compositiva: Un día en el mundo, Copenhague, Sálvese quien pueda... I Pucho, esgargamellant-se a La marea i picant dramàticament sobre un enorme bidó metàl·lic a El hombre del saco, cançó que va dedicar, entristit, a Fèlix Millet pel seu «robatori de somnis», camí d'una tanda de bisos coronada per Los días raros. «Aún quedan vicios por perfeccionar en los días raros», diu el text. ¿I què hi ha dels concerts rars?