elPeriódico.cat

L'èxit de The artist li ha canviat la vida a aquest director francès (París, 1967). La seva candidatura a l'Oscar es dóna per feta, i ja li plouen les ofertes de Hollywood.

Michel Hazanavicius,al costat d'un fotograma de 'The artist', la pel·lícula revelació de l'any. AFP / GABRIEL BOUYS

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 63 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 15 de desembre de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

-Vostè és francès. Fent una pel·lícula com The artist sobre el Hollywood dels anys 20, ¿no se sent una mica com un intrús?

-Les millors pel·lícules que parlen de Hollywood van ser fetes per immigrants, directors com Lubitsch o Billy Wilder. Ser un outsider et dóna un altre enfocament. És com quan observes una partida d'escacs. Si no formes part del joc veus els moviments molt més clars que si ets tu qui competeix amb les blanques o les negres. És molt més fàcil poder dir: «Jo ho hauria fet d'aquesta altra manera».

-És la quarta pel·lícula seva que medita sobre la història del cinema...

-Jo no provinc de les escoles de cinema, sinó de les d'art. I, per exemple, el treball dels pintors es basa en la revisió d'altres pintors. No sóc tan ingenu per creure que és possible inventar alguna cosa, ja no.

-Li devia costar sang, suor i llàgrimes obtenir finançament per rodar una pel·lícula muda.

-Va costar això i més, però no perquè fos muda sinó perquè era en blanc i negre. Les televisions ja no emeten pel·lícules en blanc i negre, i això espantava els productors. Després de la febre provocada per Avatar i el 3D, vaig tenir la sensació que totes les pel·lícules ja serien en 3D, que tothom volia el cotxe de carreres més ràpid i jo, en canvi, els estava oferint un utilitari antic.

-¿Quins reptes li va comportar no poder treballar amb paraules?

-Va ser molt gratificant. La falta de paraules fa una història més poètica i lírica. Les paraules són útils, però crec que redueixen la comunicació, i sovint enganyen. Quan un nadó que no pot parlar et somriu, això t'emociona d'una manera molt especial. I amb la gent que estimem no sempre fem servir les paraules per expressar coses importants. A més a més, eliminar les paraules significa que jo només ensenyo una situació i és l'espectador qui fa la feina dura d'interpretar-la. Al final, cada espectador construeix la seva pròpia pel·lícula.

-¿Quant sentiment nostàlgic hi ha a The artist per una forma artística perduda?

-No gaire, perquè el meu interès essencial va ser fer una pel·lícula muda. I després vaig pensar que ambientar-la en l'època del cine mut la faria més comprensible. De fet, no és tant una història sobre el cinema com sobre transicions, sobre com el món canvia i què li passa a la gent quan això s'esdevé. Tard o d'hora, quedem obsolets.

-Parlant de transicions, ¿què opina de la que Hollywood viu avui? ¿Creu que la tecnologia acabarà amb els actors?

-No. La tecnologia només és una eina. La gent necessita adorar uns ídols, i els actors ho són. El negoci del cinema et permet crear aquests ídols, i crear nous mons, és com una religió. Et permet ser Déu. Quan buscàvem localitzacions per a la pel·lícula a Los Angeles, recordo que ens aturàvem a mitja autopista per fer fotografies, com si no ens poguessin atropellar, com si fóssim immortals. Quan estàs ficat en una pel·lícula fas coses que no et permetries mai de fer en el món real.

-¿I com se sent sent un déu?

-¡Genial!