elPeriódico.com

Molta gent dedica les vacances a conèixer llocs exòtics; altres s'entreguen al festival gastronòmic; n'hi ha que practiquen esports a l'aire lliure: el surf, la pesca, el pedaleig, el senderisme. Els personatges de les pel·lícules d'Eric Rohmer, en canvi, prefereixen exercitar les seves cordes vocals. Hi ha poques pel·lícules tan riques en diàleg com les seves. Moltes estan ambientades a l'estiu, que és una època ideal per a l'ociositat que estimula la conversa, tant al desèrtic agost parisenc, El signo de Leo (1959); el Mediterrani, La co·leccionista (1967); al llac d'Annecy, La rodilla de Clara (1970) o, com a El rayo verde (1986), entre la costa atlàntica, la muntanya i les platges cantàbriques.

Marie Rivière i Vincent Gauthier, en una escena de la pel·lícula.

Més informació

• Tags: Cultura i espectacles, Estiu

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 105 de la secció de (vacia) de l'edició impresa del dia 22 de agost de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

Cinquè capítol de la sèrie Comèdies i proverbis, Lleó d'Or a la Mostra de Venècia, El rayo verde centra la mirada en Delphine, una secretària parisenca obligada a deambular per França en solitari. Des del principi del viatge queda clar que el gran talent de Delphine és compadir-se de si mateixa. Sembla que només se sent a gust en el malestar i la frustració. Quan els seus amfitrions li ofereixen costelles de porc, no en té prou excusant-se dient que no menja carn, ha de sermonejar-los sobre els beneficis de ser vegetarià; mentre uns coneguts juguen a voleibol, ella s'hi queda allunyada, trepitjant desconsoladament les onades.

LA NOVEL·LA DE VERNE / L'actriu Marie Rivière, coguionista, compon un meditabund tractat sobre la soledat, gairebé improvisat –els altres actors són amics, parents o veïns–, que revela Delphine com la més frustrant de les heroïnes de Rohmer, perquè busca la sublimitat en un món imperfecte.

En un moment del seu viatge, Delphine sent una conversa sobre la novel·la de Jules Verne El rayo verde. Al llibre s'hi descriu un estrany fenomen natural –per la refracció de l'atmosfera, l'últim raig del sol dibuixa un fugaç llampec verd abans d'enfonsar-se en l'horitzó– que dóna, a aquells que el contemplen, la capacitat de mirar l'interior de la seva ànima i de les altres. La dona sent que és un raig verd el que necessita.

Rohmer tenia un talent especial per transformar les històries més nímies, els temps morts que separen els presumptes grans moments de les nostres existències, en fascinants retrats sobre la complexitat moral que implica prendre decisions; sobre derrotes puntuades no de grans esclats emocionals sinó d'una desesperació muda; sobre vides flagel·lades per la rutina. La seva mirada, això sí, sempre va ser lleument satírica. A El rayo verde, no obstant, mostra més empatia per aquesta dona infeliç que per qualsevol dels seus altres protagonistes. És per això que, al final del viatge, Delphine coneix un jove i, per fi, abaixa la guàrdia. La seva recompensa no serà cap altra que el raig verd, i la cara que Rivière dibuixa quan el contempla és l'estampa mateixa d'un renaixement.

UN ANY FILMANT / Aquest gest també representa una catarsi per al mateix Rohmer. El cineasta havia dipositat totes les esperances en la remota possibilitat de captar el raig verd amb la càmera. Es va passar un any filmant postes de sol. Per a algú acostumat a calcular les seves pel·lícules tan precisament com ell, va ser un incommensurable acte de fe. Quan finalment ho va aconseguir, va comprovar que, amb gairebé 70 anys, es podia continuar sorprenent amb els plaers que amaga la vida. Potser és gràcies a aquesta epifania que El rayo verde és la seva gran obra mestra.