elPeriódico.cat

Com ha demostrat en pel·lícules prèvies com Election (1999) o A propósito de Schmidt (2002), el director nord-americà Alexander Payne (Omaha, Nebraska, 1961) té un talent especial per dotar els seus estudis de gent corrent defectuosa d'inesperades dosis d'humor i calidesa. El seu nou treball, Los descendientes -un dels títols favorits de cara al pròxim repartiment d'Os-

Alexander Payne, fotografiat a Nova York el 10 de gener passat. AP / EVAN AGOSTINI

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 57 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 20 de gener de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

cars-, és entre altres coses el relat de com un home aprèn a entendre i a estimar de nou la seva dona, en estat de coma irreversible.

-No és habitual contemplar en pantalla la història d'amor entre un home i una dona que està al llit sense dir ni una paraula.

-És l'esposa ideal, ¿no et sembla? No, estic fent broma. M'agraden les relacions estranyes, com les de Cowboy de mitjanit o Tot passejant Miss Daisy. Quan l'amor es barreja amb la raça, l'edat, la classe o les convencions socials, resulta molt bonic.

-I, com en moltes de les seves pel·lícules, aquí parla d'un home que se sent fracassat. ¿És que per a vostè el fracàs és consubstancial a la vida?

-¿Que potser la nostra vida no és un intent de superar les nostres misèries, limitacions i il·lusions? Generalment anem a buscar les coses equivocades, o busquem el que és correcte però de manera errònia. Pensa en Èdip, en Otel·lo, en Michael Corleone… ¿que potser tots els bons personatges del cine i la literatura no són éssers ferits?

-Han passat set anys des de la seva anterior pel·lícula, Entre copes (2004). ¿Quanta pressió va exercir sobre vostè el pas del temps?

-Vaig arribar a sentir-me molt ansiós. No hauria predit mai que passarien tants anys entre Entre copes i la meva següent pel·lícula. Però em vaig divorciar, i vaig patir endarreriments per culpa del clima financer, i vaig treballar dos anys en un guió que encara espera que el portin a la pantalla. També vaig viatjar molt i, en general, vaig viure. El temps vola. En tot cas, sempre vaig pensar que a aquestes altures hauria dirigit més de cinc pel·lícules. Però ara, un cop complerts els 50 anys, penso afanyar-me més. Les meves capacitats mentals continuen intactes. No he fumat mai gaire marihuana.

-¿El preocupa el llegat que deixarà com a cineasta?

-Sí i no. Principalment, estic molt agraït que les pel·lícules que faig formin part del seu temps. Molts directors fan una bona feina durant tota la seva vida i tot i així no aconsegueixen mai penetrar en el zeitgeist. Però, per un altre costat, em sento com un gos pastor. Jo només vull la quantitat més gran d'ovelles possible, no espero cap carícia.

-En aquest cas, la presència de Los descendientes en la carrera per a l'Oscar li deu resultar molesta…

-Sí, perquè és una cosa tan separada del procés fílmic mateix que em sento molt estrany. Però rebre tanta atenció, per un altre costat, em dóna tranquil·litat. Significa que els que manen em deixaran continuar fent pel·lícules durant un temps.

-¿Realment necessita que l'Acadèmia de Hollywood li digui que té talent?

-Mira, sé que he rebut un cert reconeixement amb les meves pel·lícules, però personalment les considero treballs menors. Sona a falsa modèstia, però, en el fons, és una mostra d'ego. Tinc un ego tan gran que espero ser capaç de fer una pel·lícula tan bona com Ciutadà Kane algun dia. L'únic elogi que em crec sobre mi mateix és que escullo bé els actors.

-¿Per què va escollir George Clooney?

-És una de les poques estrelles del cine americà que realment m'agraden. És difícil trobar un actor conegut que pugui encarnar un ésser humà real, que riu, que plora i que pateix i es riu d'ell mateix. La meva estrella favorita de tots els temps és Marcello Mastroianni, però avui dia no tenim Mastroiannis. Almenys tenim Clooney.

-Vostè s'ha descrit com a «cinèfil abans que cineasta». ¿Què l'apassiona tant de les pel·lícules?

-Qui estima el cine estima la vida. Si l'art en general és un mirall de la nostra vida, és el cine en concret el que ens n'ofereix un reflex més precís. A més a més, el cine captura el temps i enganya la mort, perquè en pantalla podem veure vives persones que ja han mort. I ens permet capturar moments per sempre. El cine som nosaltres.

-Per una altra part, ¿què és el pitjor de fer cine?

-La desesperació que pateixes després de cada pel·lícula, barallant-te per aixecar la següent, aterrit per si serà un fracàs. Un sempre se sent com Martin Sheen al principi d'Apocalypse now, fent voltes en aquesta habitació d'hotel fent tai-txi i esperant la feina següent.