Ni en els somnis més llançats de les subscriptores de Vindicació Feminista, als anys 70, s'hauria pogut entreveure dues dones amb més poder polític que el que posseeixen, per un costat l'actual vicepresidenta del Govern i, per un altre, la secretària general del partit en el poder, a la vegada presidenta de la Comunitat de Castella-la Manxa. Amb implacable verborrea, són, en realitat, a la vegada la veu del seu amo i la infranquejable barrera que el protegeix de les inquietuds d'una població que, conscientment o desenraonadament, el van portar a un poder fins ara desconegut en aquesta arrauxada Espanya nostra.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 62 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 22 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

El més curiós és que aquestes dues aguerrides dones han estat preparades per a un poder tan ferri precisament pel partit més carca dels que ens hem merescut els espanyolets des que hi ha democràcia en aquest país. Lluny de la meva intenció d'allargar-me al voltant de la naturalesa perversa de les paradoxes, però sí que em sembla que segueix sent una interessant matèria de reflexió.

I per a reflexió, la que han suscitat els dos judicis, encara molt recents, que han sacsejat consciències i sublevat ànims: el de l'expresident del País Valencià, per suposada corrupció relacionada amb la trama Gürtel, que va ser absolt sense més ni més per un jurat popular; i el del jutge Garzón, condemnat per prevaricació en la instrucció -¡oh, sorpresa!- de la trama Gürtel per alguns dels seus propis col·legues de la Comissió Permanent de la CGPJ. ¿Per què deu ser que alguna cosa hi ha que aixeca suspicàcies per la manera com aquests judicis, llargament ajornats sempre per confusos motius de forma, de cop i volta es resolguessin gairebé en un tres i no res i acomodés encara més el partit en la majoria absoluta al poder? El que s'hauria d'haver condemnat surt absolt i el que s'hauria d'haver absolt se'l condemna. ¡Bravo! ¡Un deu! ¿Per què de cop i volta sento vergonya aliena al sentir la presidenta de la Comunitat de Madrid -¡quina altra!- declarar sense parpellejar que la Justícia en aquesta Espanya seva, una-gran-lliure, és igual per a tots? I ho deixo aquí per prudència.