elPeriódico.cat

Quim Casas

Tot just han passat dos anys i mig des de l'estrena de la primera de les tres pel·lícules de la trilogia Millennium en versió sueca. Però l'èxit d'aquestes rendibles adaptacions dels best-sellers del desaparegut Stieg Larsson no ha passat desapercebut,evidentment, per a la indústria hollywoodiana. Així que la versió al gust nord-americà no s'ha fet esperar, però amb una particularitat: els productors han escollit David Fincher, que no és només un director amb talent, sinó també un cineasta capaç d'aixecar projectes impossibles (El curiós cas de Benjamin Button), d'oferir les dues cares d'una mateixa moneda (l'escabrosa Seven i la continguda Zodiac) i de fer una obra molt personal amb la vida d'un personatge de sobres conegut com Mark Zuckerberg (La xarxa social).

Tràiler de: 'Millenium 1: Els homes que no estimaven les dones', de David Fincher.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 54 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 13 de gener de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

Així que Millenium. Els homes que no estimaven les dones recorre a l'original literari sense oblidar el film de Niels Arden Oplev, filtrat tot per la visió d'un Fincher pletòric tant en l'anècdota com en l'atmosfera, i content -es nota- de tornar a parlar de crims i criminals. Poques sorpreses depara la història en relació amb el relat original. En aquest sentit, el guió firmat per Steven Zaillian resulta bastant fidel al que ja sabem sobre les peripècies del periodista Mikael Blomkvist, ara encarnat per Daniel Craig, i la investigadora Lisbeth Salander, rere la cara de la desconeguda Rooney Mara. Amb bon criteri, Fincher va desestimar les propostes estel·lars dels seus productors (Scarlett Johansson, Natalie Portman) i va preferir confiar en una actriu fins ara anònima per donar vida al personatge més important del relat.

És presumible que el film de Fincher bati rècords, com van fer les novel·les de Larsson i les tres pel·lícules anteriors basades en la trilogia Millennium. Aquesta setmana, almenys, pel que fa a les estrenes, pocs títols podran fer-li ombra. Un d'ells és La chispa de la vida, una comèdia negra d'Álex de la Iglesia amb parella protagonista certament impossible (Salma Hayek i l'humorista José Mota) i centrada en la crisi que viu el publicista que va tenir, fa dècades, la feliç idea de vendre la marca Coca-Cola com la chispa de la vida. En penosa situació personal, sense feina, té un accident inhabitual que el deixa paralitzat en un lloc concret, sense possibilitat de moure's sota el perill de perdre la vida. I el personatge es converteix així en una mena d'espectacle mediàtic i recupera el protagonisme, ara nefast, que abans havia tingut.

'JUAN DE LOS MUERTOS' / També d'humor negre va ben assortida Juan de los muertos, primera aproximació al tema dels morts vivents per part de la cinematografia cubana. Film rodat amb certa llibertat tot i les pressions habituals que pateix el cine cubà no afí al règim castrista, bascula entre la paròdia, una velada crítica social i les situacions més recurrents en l'ampli temari dels zombis.

Igualment pertany al gènere de terror The collector, però en aquest cas la cinta porta la firma de Marcus Dunstan, responsable dels guions de diverses entregues de la sèrie Saw, de manera que la cosa va per un altre costat. El protagonista és un lladre que s'introdueix en una luxosa casa de camp sense saber que a dins l'esperen coses molt més violentes i sagnants que les gemmes que pretén robar.

Las olas, d'Alberto Morais, se situa als antípodes. Cine sobre la memòria històrica de la guerra civil espanyola plantejat com un relat itinerant de pauses, angoixes i temps morts.