elPeriódico.com

Los Angeles s'està bolcant en l'homenatge a un dels seus ciutadans més il·lustres. L'ajuntament de la ciutat de les estrelles ha declarat oficialment fins dissabte que ve la Setmana Ray Bradbury, i és que el mite viu de la ciència-ficció fa avui 90 anys. Entre els actes programats, que inclouen projeccions d'adaptacions cinematogràfiques i teatrals dels seus llibres, a més a més d'exposicions fotogràfiques, destaca la trobada entre el nonagenari escriptor amb el no gaire més jove –84 anys– Hugh Hefner, en una d'aquelles rares ocasions en què el pare de la revista Playboy decideix desprendre's del pijama i batí de seda per sortir de la seva mansió.

Ray Bradbury, el dia del seu 83 aniversari, davant d'una fotografia de Mart. ARXIU / AP

Més informació

• Tags: Cultura i espectacles, Estiu

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 104 de la secció de (vacia) de l'edició impresa del dia 22 de agost de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

El deute de Bradbury amb el patriarca de l'avui oscil·lant imperi del conill és molt important. El 1953 l'autor, que fins llavors havia cultivat àmpliament el conte i amb la màxima brillantor en la col·lecció de relats Les cròniques marcianes (1950), intentava publicar la seva primera novel·la, Fahrenheit 451, sense èxit. L'obra que dibuixa un futur pròxim en què els llibres estan prohibits i els bombers són els encarregats d'incinerar-los es va escriure mentre el senador Joseph McCarthy havia obligat a retirar alguns llibres que ell considerava corruptes de les biblioteques públiques nord-americanes. No eren, doncs, bons temps per publicar una història sobre la censura encara que es tractés d'un plantejament al·legòric i molts editors es van fer enrere. Però per a l'aleshores jove Hefner l'escàndol era part del seu negoci. Fahrenheit 451 es va publicar en els números 2, 3 i 4 de Playboy, amb què es va segellar una amistat de dècades entre els dos personatges.

UN AVI AMB ENERGIA / Avui a Bradbury quasi no l'aguanten les cames i el traeixen la vista i l'oïda, però manté una important energia pel que fa a l'escriptura –l'any passat va publicar Ahora y siempre, que reuneix dues novel·les breus, i va anunciar que està embarcat en una nova col·lecció de contes– i, especialment, a l'hora d'expressar les seves opinions de vell moralista.

Gairebé totes les entrevistes s'esforcen a destacar la seva faceta visionària: a Fahrenheit 451 hi ha les omnipresents i gegantines televisions que transformen la vida quotidiana de la gent en espectacle (quina ironia que una de les fites de la televisió a Espanya es titulés precisament Crónicas marcianas). Però només va ser profeta per advertir, no per celebrar. En un determinat moment de la novel·la, el cap de Montag, el protagonista, anuncia el radical procediment de cremar llibres sense mistos: la gent deixarà de llegir i els llibres desapareixeran de mort natural. D'aquí ve que la postura brad-

buriana davant del llibre digital i un artefacte com el llibre electrònic sigui bastant apocalíptica. Ell, que ja es va imaginar un canvi del format en paper per als llibres sota el romàntic sistema de memoritzar-los, no té ordinador, carrega cada vegada que pot contra internet i s'oposa que els seus llibres siguin digitalitzats.

A FAVOR DE LES BIBLIOTEQUES / Bradbury, que no va tenir una educació formal en una universitat, presumeix sempre que va fer els seus estudis llegint tot el que va caure a les seves mans a la biblioteca local i que va ser a la biblioteca de la Universitat de Los Angeles on, armat amb mig quilo de monedes de 10 centaus, va llogar una màquina d'escriure per perpetrar Fahrenheit 451. Així que no ha de sorprendre que s'hagi convertit en un dels grans valedors i una de les veus més actives en pro de l'endeutat sistema bibliotecari nord-americà atacat per la crisi econòmica. Fins no fa gaire temps era fàcil trobar-lo en una biblioteca incitant els nens a la lectura. «Podem salvar els Estats Units gràcies als nens si els ensenyem a llegir i a escriure a partir dels 3 anys perquè arribin a l'escola primària sabent-ho fer. Després és molt tard. Jo en vaig aprendre als 3 anys perquè volia llegir les paraules dels tebeos».

Definit pels seus companys de files com un etern adolescent, aquesta és potser la imatge que més li agrada abonar de si mateix. Els joves i Bradbury sempre s'han portat bé. De fet, la lectura dels seus llibres és un ritual de pas als instituts nord-americans. Als 88 anys declarava: «Tots els meus llibres són per a nens. Hi poso excitació, glòria i amor. Són llibres que els adults compren, els llegeixen i els passen als seus fills. I és perquè encara segueixo sent un nen de 12 anys, un nen que escriu llibres».