elPeriódico.cat

Jaume Subirana

Ahir va fer cinquanta anys de la mort de Josep Maria de Sagarra, un dels noms de primera fila de les lletres catalanes del segle XX. Però la primera fila d'un segle en què coincideixen Maragall, Carner, Riba, Foix, Pla, Rodoreda, Villalonga, Fuster i d'altres és una fila llarga llarga, i la sala en què celebrem la literatura catalana té una estranya forma d'embut, amb mala visibilitat per les bandes. Vull dir que malgrat la seva quarantena d'obres de teatre, la dotzena de llibres de poesia, les extraordinàries versions de la Divina Comèdia i de gairebé tot Shakespeare, malgrat les seves impressionants i divertides Memòries, malgrat Vida privada i els centenars d'articles periodístics ara aplegats en diversos reculls, Sagarra continua sent una mica un «sí però no» a la llista dels indiscutibles. Hom li retreu la lleugeresa, que fos aristòcrata, la felicitat o que no fes política. De fet, sovint tens la impressió que el que no se li acaba de perdonar són més aviat dues virtuts que la gent d'aquesta terra sabem molt bé com coure perquè acabin resultant amargues: la facilitat i l'èxit. Sagarra es llegeix, és cert, amb una aparent facilitat (en art, però, res fàcil no és senzill), i podem dir sens dubte que forma part (amb Verdaguer, Maragall, Espriu o més recentment Martí i Pol) de la curta llista d'escriptors enormement populars en vida. Passat mig segle, llegeixin Cançó de pluja, La balada de Luard el mariner o Aiguamarina i veuran que de vegades el públic no s'equivoca.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 61 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 28 de setembre de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

Ara que a Catalunya hem convertit quasi totes les carreteres (les que calia i les que no) en vies de dos i tres carrils, aniria bé que deixéssim tranquil un temps el quitrà i apliquéssim el criteri de les obres públiques a la literatura: que així com camions, 4x4, descapotables, híbrids i familiars comparteixen carretera sense fer-se fora del camí, autors diferents i divergents poguessin anar fent tranquils i en la mateixa direcció la ruta blava de la història de la literatura, sense invasions de carril, embussos ni peatges.