Robin Guthrie va inventar un so als anys 80; un mur aixecat amb la guitarra que és a la vegada robust i vaporós, i que, a més de donar identitat al seu grup, Cocteau Twins, va influir en nombrosos artistes i escenes: de My Bloody Valentine al shoegazing de Lush i Ride, i d'aquí a certes textures de guitarra dels populars The Cranberries. Des que la banda es va desmembrar, el 1997, Guthrie ha agafat una única direcció: el desenvolupament, amb aspecte obsessiu, del seu parquet flotant sonor amb una sèrie de discos instrumentals en solitari que ofereixen microscòpics matisos diferencials entre si. Material minuciós i somiador que Guthrie va desplegar dijous en el cicle Capri­chos de Apolo.

Un moment de l'actuació de Robin Guthrie a La [2] d'Apolo. JOAN CORTADELLAS

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 62 de la secció de Televisió i Radio de l'edició impresa del dia 04 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

Una actuació breu (una hora de rellotge, bis inclòs), minuciosa i de posada en escena severa i poc comunicativa a la sala petita, La [2]. A aquells soundscapes tan cinematogràfics els hauria anat bé un suport visual per cobrir l'absència de text i omplir més l'espai. Però Guthrie ni tan sols va fer instal·lar un micro per saludar o presentar les cançons. Austeritat integral en una sessió en què els seus dos col·laboradors, Steve Wheeler (baix) i Antti Mäkkinen (bateria), van operar en un segon pla i tota l'atenció va recaure en la seva guitarra, endollada a un ampli assortiment de pedals i a un ordinador. A través d'ells, Guthrie modificava a plaer el so de les seves notes i acords amb reverberació, efectes corals i harmònics, i autosamplejant-se per fabricar loops.

AQUAREL·LES I ROCK CÒSMIC / Va ser una bonica, esvelta i melancòlica col·lecció de textures guitarrístiques que, en els moments més lleugers, es van emparentar amb les aquarel·les del primer disc de The Durutti Column i, quan creixia el gruix instrumental, apuntaven cap a un post-rock de línia clara amb aires còsmics: peces com la corpulenta Monument o la majestuosa Imperial no van sonar tan llunyanes al simfonisme de Pink Floyd a Dark side of the moon. Guthrie hi va lluir aquell so al qual ha consagrat la seva vida des que el va inventar fa 30 anys.