El Periódico

Nou treball de l'autor dE 'l'HOME QUE EXPLICAVA històries'

Rabih Alameddine reivindica l'univers literari femení

L'escriptor libanès parla per boca d'Aaliya en la novel·la 'La dona de paper'

OLGA PEREDA
MADRID

Dimecres, 6 de juny del 2012

L'escriptor Rabih Alameddine, a Madrid.

Les històries de dones són més apassionants que les dels homes. Almenys, així ho pensa l'escriptor libanès Rabih Alameddine, que torna a parlar en primera persona i en femení en la seva nova novel·la: La dona de paper (Plaza & Janés / Lumen), amb un personatge central que no podria protagonitzar mai una pel·lícula del Hollywood actual. Aaliya té uns 70 anys, no està casada, no té fills, estima els llibres i, quan ho va necessitar, va vendre el seu cos per sobreviure o, simplement, a canvi d'una dutxa. «Em fascinen les persones que estan fora de la cultura dominant. Acostumo a pensar sovint sobre el significat de ser un ésser innecessari al món. La protagonista de la meva novel·la ho és», comenta l'autor, a qui el conflicte bèl·lic al seu país el va fer emigrar a Califòrnia (EUA), on resideix actualment i des d'on ha estat testimoni de la primavera àrab. «Per primera vegada la gent no està disposada a consentir que les coses segueixin com estan. Potser el panorama no canviarà, però almenys les persones tenim esperança», reflexiona.

Un tipus afable com pocs, Alameddine va tocar moltes tecles abans de convertir-se en escriptor. El seu amor a les matemàtiques («són tot un art») el va portar a estudiar enginyeria, però va deixar els números molt aviat. «Potser és que no se'm donaven tan bé les matemàtiques», diu fent broma. Després de coquetejar amb la psicologia i la pintura, es va centrar en la literatura. Després del seu debut, I, the Divine, va obtenir el reconeixement del públic amb L'home que explicava històries. «Gràcies per dir que tinc molts lectors, però en vull més i més. Vull comprar-me una casa en un lloc preciós», continua en to de broma.

A Alameddine li importa més aviat poc que alguns opinin de La dona de paper que és un llibre per a dones. «La majoria dels crítics literaris són homes, però les lectores són dones. Elles són les que compren llibres», reflexiona. A l'autor li sembla fàcil posar-se en la pell d'una dona per narrar històries, cosa que s'ha fet amb freqüència en la literatura (Tolstoi, Flaubert...) malgrat que els homes, per regla general, «no coneixen bé les dones perquè no parlen amb elles». Ell sí que ho fa. «Parlo amb les meves amigues constantment». I així es va documentar per a La dona de paper, obra trufada de cites literàries en què la protagonista repassa la seva vida (repudiada per un marit a qui no va estimar mai, víctima de la guerra del seu país i dedicada en cos i ànima als llibres i les traduccions).

COSES INÚTILS / Amb una biblioteca que alberga més de 5.000 títols, l'autor libanès es considera un lector voraç. «Estimo els llibres, però aquesta no és la raó per la qual vaig escriure aquesta novel·la. Simplement volia reivindicar la figura d'algú que a ulls de gran part de la societat és inútil. Com més em diu la gent que una cosa és innecessària, més ganes tinc de fer-la», comenta.

¿La literatura és una cosa inútil? Per molts sí. Per Alameddine, no. «La lectura provoca empatia. Quan un llegeix aconsegueix ficar-se en la pell de l'altre i així es converteix en una persona millor», sentencia.

Su primer agente, Horacio Gaggioli, revela que su llegada al Barça solo se debió a "las circunstancias de la vida"